Cerca de crítiques

Enquesta

Un engany rossinià tanca la temporada a Sarrià

23/5/2018 |

 

Programa: L'inganno felice, de Rossini

Lloc i dia:Òpera de Sarrià

L’inganno felice (que es podria traduir lliurament com La fortuna en l’engany) de Gioachino Rossini és una òpera musicalment deliciosa, com tota la producció rossiniana, però d’una durada i una complexitat poc adients per a formar part del repertori habitual d’òpera en l’actualitat. Es tracta d’una farsa, una òpera buffa curta i sense pretensions, a la qual fins i tot hi ha una part que succeeix abans que soni la primera nota de l’obra i que poc després de començar ens ho explica un dels personatges, l’única dona de la història, la Isabella. Aquest tipus d’obres curtes en un sol acte servien de complement a obres més serioses i normalment s’interpretaven al mig d’una d’aquestes òperes. Amb un únic decorat i pocs personatges, tenien una funció de diversió i d’extensió del temps destinat al teatre, fent que la gent dediqués tota una jornada a anar de teatre.

Malgrat això, l’obra s’inicia amb una Simfonia, ben rossiniana, per cert, d’una durada normal. L’obra conté duets, tercets i un quintet, a més d’àries, cavatines i recitatius, o sigui, tot el que podria tenir una obra de més entitat, tot excepte cors. Sí que s’hi troba un grup de soldats i de miners que ni parlen ni cantes, però l’obra és una petita meravella només per a cinc cantants. A l’Òpera de Sarrià es va representar sense soldats ni miners, la qual cosa fa que en algun moment el text sigui incoherent amb l’acció, per exemple quan es convida als soldats a entrar a una cabana… i no n’hi ha cap soldat a l’escenari.

L’argument de l’obra comença després que un malfiat Duc hagi fet fora de casa seva a la seva dona, quan el seu home de confiança li fa creure que la dona li és infidel. En realitat és aquest home, Ormondo, havia intentat conquerir la dona del Duc i en ser rebutjat trama la venjança enredant el Duc. Com que es tracta d’una comèdia, la dona ha de sobreviure. Un ajudant de l’Ormondo, Batone, és l’encarregat de fer desaparèixer la Isabella, llançant-la al mar. Vet aquí que la dona salva la vida de miracle i que un miner, Tarabotto, la troba desmaiada a una platja. La porta a casa seva i quan ella es recupera decideix quedar-se per por a que la intentin matar un altre cop. Però continua enamorada del seu Duc Bertrando. I aquí és on comença l’òpera, amb ella escrivint, deu anys després, una carta al Duc per explicar-li tot el que ha passat amb l’Ormondo i proclamant la seva innocència. Acaba explicant a Tarabotto el que va passar, que mai li havia dit, i en saber ell que el Duc els ha de visitar per concretar amb ell un possible punt estratègic militar a les mines on treballa el miner, Tarabotto comença a preparar tot per a poder explicar al Duc la veritat.

La part de comicitat de l’obra es desenvolupa a partir del fet que ella no diu qui és en veritat ni al Duc, ni a Ormondo ni a Batone, que arriben plegats a la humil casa del miner. Com que l’Ormondo sospita qui és ella en veritat, planeja matar-la i al final Tarabotto, que tot ho escolta sense ser vist, fa que el Duc estigui allà per salvar la dona, tot i que no sap que és la seva. Ormondo i Batone acaben confessant tot el que va passar i amb un quintet després de la reconciliació del matrimoni, com mana l’estil de l’època, acaba l’obra.

L’òpera, ho torno a dir, és una joia, s’hauria de programar més sovint com a òpera de cambra. I els Amics de l’Òpera de Sarrià han realitzat un muntatge veritablement meritós per a aquesta joia, amb un escenari magníficament decorat per l’Escola Elisava, amb vestuari de Núria Cardoner, direcció artística del tenor Raúl Giménez, musical de Assunto Nese i escènica d’Anna Ponces, amb l’Orquestra Barcelona Concertant i Viviana Salisi a l’acompanyament dels recitatius. Els cantants va ser la Serena Sáenz (Isabella), César Cortés(Duc Bertrando), Guillem Batllori (Ormondo), Roberto Maietta (Tarabotto) i Jorge Abarza (Batone). Sens dubte el millor de la sessió que jo vaig veure va ser Roberto Maietta, per veu, per musicalitat i com a actor còmic: difícil demanar una millor aportació que la seva. Serena Saenz té unes facultats prodigioses, uns aguts maquíssims que no deixen entreveure cap fissura, unes agilitats marcades com a collars de perles. L’únic punt a millorar és el seu volum de veu en la part baixa de la seva tessitura, que si bé és d’un color mantingut, de vegades queda un xic tapat per l’orquestra.

César Cortés va mostrar una veu càlida i sensual molt rossiniana, que em va plaure molt, malgrat que en les agilitats no semblava pas tan nítid com hauria d’haver estat. Com a actor pot millorar, intentant no fer un Duc menys aristocràtic. Guillem Batllori, com a dolent de la pel·lícula, va saber donar el punt necessari de perversitat al seu personatge, amb una veu ben col·locada i de color molt estable. Jorge Abarza va completar amb picardia escènica i bones condicions de veu el conjunt de cantants, dels quals no recordo cap errada, res que no sigui una entrega als seus papers amb molta generositat.

Tant de bo continuï l’Òpera de Sarrià en aquest encertat camí de produccions.

Josep Maria Rebés
Núvol