Cerca de crítiques

Enquesta

Regals de Sir Simon Rattle

12/6/2018 |

 

Programa: Filharmònica de Berlin, amb Sir Simon Rattle

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Aclaparador! Aquest és l’adjectiu que em venia al cap a la sortida de l’espectacular concert ofert per la Filharmònica de Berlin, amb Sir Simon Rattle al capdavant, al Palau de Música i, sobretot, després d’una abassegadora versió de la Simfonia núm. 1, de Johannes Brahms. Un concert inclòs dins del cicle BCN Clàssics que, amb aquesta nit memorable, ha posat la cirereta a la temporada musical barcelonina.

El públic, que omplia de gom a gom el Palau i que va mantenir, en tot moment, el silenci reverencial de les grans ocasions, va esclatar en una ovació tancada i dempeus al final d’un concert que va culminar una jornada molt especial en el que vam poder gaudir, a més d’aquesta orquestra excepcional, de la generositat de Rattle, que aquest any abandona la titularitat de la formació berlinesa. Si alguna cosa ha caracteritzat el director anglès, més enllà de la seva indiscutible grandesa com a director, és la seva versatilitat, el seu eclecticisme i la seva innata capacitat comunicativa. Una mostra de tot això en va ser el concert que va oferir a la tarda, una hora i mitja abans del simfònic, dirigint tots els Cors vinculats al Palau, és a dir: L’Orfeó Català, el Cor de Cambra i el Cor Jove de l’Orfeó Català, que dirigeixen Pablo Larraz, Esteve Nabona i Simon Halsey. A aquest darrer, i a la seva relació personal amb Rattle, cal atribuir part del mèrit d’haver aconseguit la involucració del mestre anglès en aquesta proposta. L’altra part correspon als màxims responsables del Palau que, fa temps, van iniciar una política de col·laboracions dels Cors de la casa amb grans directors i orquestres que està donant fruits molt saborosos.

Davant la dificultat d’integrar l’Orfeó en el programa de la gira de la Filharmònica de Berlin, es va optar per oferir al Mestre Rattle l’opció de dirigir un breu concert, exclusivament coral, al Petit Palau. I el resultat ha estat un veritable regal, amb l’atractiu afegit d’una intimitat que a la Sala Gran hauria estat impossible. Els privilegiats que vam assistir a aquesta prèvia vam gaudir d’un director i uns conjunts corals plenament involucrats, en un programa que incloïa dues obres de Pau Casals, O vos Omnes i Nigra Sum, que Rattle va demostrar conèixer amb detall. Amb el Crucifixus, d’Antonio Lotti, es va incorporar Juan de la Rubia a l’orgue i amb les Funeral Sentences, de Purcell, un conjunt de metall i percussió que va estar impecable i ben equilibrat, acústicament, tant amb el conjunt coral com amb l’espai. Clap your hands, de Vaughn Williams, va tancar, de manera apoteòsica, aquest breu concert en el qual, sí, hi va haver petits desajustos i cues finals no del tot netes, però que va tenir l’element més important: emoció a dojo.

I encara ens quedava el concert simfònic! Un concert que va arrencar amb la famfàrria de Tanz auf dem Vulkan, obra encàrrec de la Filharmònica berlinesa al compositor Jörg Widmann com a regal de comiat per al director anglès. I ho va fer sense Rattle a l’escenari, ja que es va incorporar, de manera teatral, amb l’obra ja començada. Una peça d’escriptura brillant i festiva, ideal per obrir un concert, que combina amb intel·ligència fragments populars, propers al llenguatge d’una Big Band, amb l’avantguardista i contrapuntístic, més habitual en l’obra del clarinetista i compositor alemany.

Però el primer gran impacte va ser la sensacional versió que una Filharmònica de Berlín en plena forma va oferir de la difícil però fascinadora Simfonia núm. 3, de Witorld Lutoslawski. Una obra que incorpora diverses seccions aleatòries que contrasten poderosament amb d’altres de rigorosa escriptura simfònica. En uns i altres fragments, els músics berlinesos es van mostrar intensos i implicats, com qui ofereix un últim regal a qui ha estat el seu director els darrers anys. Tant els moments de gran impacte sonor com els inquietants xiuxiueigs de les cordes, tan característics del compositor polonès, van fer palesa la qualitat tímbrica d’una orquestra que frega la perfecció.

I va arribar l’obra de Brahms, i des dels primers compassos es va fer palès que no es tractaria d’una versió més, sinó d’una interpretació d’intensitat extraordinària. Rattle no va permetre que la tensió decaigués ni un sol compàs i els músics van respondre amb una plenitud sonora i una convicció en el fraseig colpidores. A diferència d’altres directors, Rattle sembla dialogar amb l’orquestra, deixar-la fer i equilibrar les possibles tensions que van sorgint d’una proposta que és compartida, mai imposada.

Probablement aquest és el gran llegat que l’etapa de Rattle deixarà a l’orquestra berlinesa. Després del regnat de Karajan, Abbado va obrir les portes del segle XX a la Filharmònica. A la seva manera, aportant una personalitat encara més eclèctica, Rattle ha perseverat en aquest camí, obrint nous repertoris i mantenint la llegendària qualitat del conjunt. Ara li arriba el torn a Petrenko, una proposta que té tot el món musical en un estat d’excitació expectant, però el que no hi ha dubte és que, com fan els grans directors, Sir Simon Rattle ha deixat la seva petjada.

Antoni Colomer
Núvol