Cerca de crítiques

Enquesta

Preciosisme vienès al FeMAP

17/7/2018 |

 

Programa: Tresors vienesos

Lloc i dia:Església de Sant Joan de Berga

Aquest cap de setmana ha visitat el FeMAP (Festival de Música Antiga dels Pirineus) The Illyria Consort, amb el programa “Tresors vienesos”. El grup format per Bojan Cicic, violí, Reiko Ichise, viola de gamba, Alex McCartney, tiorba i Tom Foster, clavicèmbal, va demostrar rigor i virtuosisme, professionalitat i passió a l’Església de Sant Joan de Berga,recuperant autors vienesos del Barroc més primerenc.

No puc negar que vaig escollir d’anar a aquest concert per l’afinitat que tinc amb la cultura vienesa, en especial, la romàntica i contemporània, i per això tenia ganes de descobrir els precedents de tots aquells autors que em fan vibrar. The Illyria Consort ens va oferir un programa d’altíssim nivell, molt exigent i de gran bellesa que va requerir tres variacions d’afinació diferents i canviar una corda trencada del violí. A més, hauríem de parlar d’un doble concert, perquè els moments d’afinació entre els instruments resultaven ser, finalment, una improvisació deliciosa. Per tant, els interludis entre peça i peça van ser amens i plens de color en el marc d’una església romànica reformada amb una acústica envejable. Tanmateix, la música ens transportava a la cort vienesa de la segona meitat del segle XVII.

L’ensemble va començar amb Heinrich Ignazi Franz von Biber (1644-1704) i la seva Sonata en Mi Major, C 108. Tot i que l’inici és calmat, la peça té un gran component virtuosístic i, per l’estructura i els arpegiats, semblava ser més aviat un estudi amb un punt d’arcaïsme, per l’estricta definició de les frases. La segona part sonà amb caràcter arioso i, després d’un presto d’infart on tots els instrumentistes estaven perfectament empastats va arribar el lluïment de la viola de gamba, que dialogà amb la tiorba.

Tot seguit van interpretar sense pausa Viviani, Bertali i el Contrapunctusanònim.

El Capriccio secondo (de Capricci armonici da chiesa e da camera, op. 4, Venezia, 1678) de Giovanni Bonaventura Viviani (1638-1693), comença amb un gest líric de lament, amb una melodia en to menor que primer colpeix i després es torna més expansiva i amable com si, en certa manera, es cerqués la llum de la divinitat. La peça d’Antonio Bertali (1605-1669), Cappriccio, començava amb un pedal en el clave de quatre notes descendents, des de la tònica fins la dominant i, a partir d’aquesta base, es construïen les melodies dels altres instruments que, entrellaçades, componien harmonies plenes de bellesa que desemboquen en una cadència molt adornada per dirigir-nos al caràcter de dansa de l’anònim Contrapunctus sopra Basigaglos, “Wie schoen leuchtet die Morgenstern”, “Com de boniques llueixen les estrelles al matí”, un títol meravellós, poètic i suggerent. Aquí ens trobàvem amb passatges més lírics que ens transportaven per diferents sons i emocions. Aquesta peça és realment un tour-de-force que demana un canvi d’actitud a cada passatge.

El concert va continuar amb Jan Ignaz Frantisek Vojta (ca. 1660-1725) i la seva Sonata prima, una obra que requereix també un esforç molt notable, especialment en el cas del violí de Bojan Cicic, amb escales a la velocitat de la llum i arpegis preciosistes. Va ser a la Sonatina núm. 9, en Si major d’Ignazio Albertini (1644-1685) que va ocórrer l’incident de la corda trencada. Hem de tenir en compte que els materials amb què estan construïts aquests instruments són molt delicats, i requereixen una cura especial. Però l’espera no va ser gens anguniosa: el tiorba Alex McCartney va començar a improvisar de forma molt inspirada i ens van passar els escassos minuts com una volada. L’obra comença amb una successió de Tònica-Dominant-Relatiu menor, i això és sempre una aposta guanyadora per la melangia que evoca als oients. Després, però, el violí va treure el seu particular caràcter.

Ja encarrilant-nos cap al final, vam poder gaudir d’Anton Andreas Schmelzer (1653-1701), el més cèlebre dels compositors de la nit, i la seva Sonata en La menor per a violí i baix continu, “Victoria der Christen” (La victòria dels cristians sobre els turcs) que ens oferia elegància i gravetat combinada amb gran lirisme i una melodia cantabile. De vegades semblava que la música pesés, però de cop aixecava el vol. Cal remarcar l’esforç que requerien els intervals de 8a en el presto. I, per acabar, un “mecanisme de rellotgeria” amb l’anònima sonata Musikalisches Uhrwerk, una obra molt eloqüent, amb la repetició de la mateixa nota dotze vegades (alternant Tònica i Dominant) que després desemboca en noves regions sonores sempre mantenint cert punt de minimalisme i emanant molta joia. Tot plegat, gràcies a l’exquisidesa i la professionalitat del violí (Bojan Cicic), la profunditat sonora de la viola de gamba (Reiko Ichise), la subtilesa de la tiorba (Alex McCartney) i la soltura del clave (Tom Foster) que ens van enamorar.

Aina Vega i Rofes
Núvol