Cerca de crítiques

Enquesta

Triomf de Savall a l'Auditori

22/10/2018 |

 

Programa: Juditha Triumphans, de Vivaldi

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

La passió incansable de Jordi Savall per desenterrar grans obres oblidades ens ha dut aquesta vegada l’imponent oratori Juditha Triumphans, de Vivaldi, a L’Auditori. Ha estat una ocasió excel·lent per poder gaudir d’aquesta peça magistral del Barroc en una interpretació brillant a càrrec de Le Concert des Nations, La Capella Reial de Catalunya i solistes vocals.

Juditha triumphans, RV 644, és l’únic oratori de Vivaldi que ens ha arribat dels quatre que va compondre. No obstant això, l’obertura resta perduda, per aquest motiu el mestre Savall va interpretar una altra música introductòria, tal com va anunciar en unes paraules que va adreçar al públic abans de començar. Escrita el 1716 a partir de la història bíblica de Judit, Vivaldi la va compondre per celebrar la victòria de Venècia sobre l’exèrcit turc en el setge de Corfú, aquell mateix any. No és difícil fer l’assimilació de Judit amb Venècia i Holofernes amb l’Imperi otomà.

El desplegament de cantants va ser ben especial, i és que el cor era únicament femení, així com també les solistes: Judit, Holofernes i Ozias eren mezzosopranos, mentre que Vagaus i Abra eren sopranos. Marianne BeateKielland va ser una Judit de veu cristal·lina, càlida i encisadora, però amb una certa manca de gruix en el registre central. El seu contrincant, Holofernes, era Marina de Liso, una altra mezzo de timbre asopranat que va exhibir una veu un xic més potent que Marianne Beate Kielland, i amb la qual va fer un contrast molt interessant.

La cantant més destacada va ser la soprano escocesa Rachel Redmond, que ja ha actuat anteriorment a Barcelona amb Jordi Savall. Feia el paper de Vagaus, l’escuder d’Holofernes, personatge que té algunes de les àries més boniques i pirotècniques de l’oratori. Cal destacar especialment “Armatae face”, la gran ària de bravura —que recorda molt el motet In furore, del mateix Vivaldi— en què Redmond va exhibir una gran netedat en les agilitats. Però més enllà de la coloratura, Redmond té una veu molt ben projectada i homogènia que li permet abordar tots els registres amb comoditat. És una soprano amb una tècnica molt sòlida que quan canta dona sensació de seguretat a l’oïdor. Finalment, Lucía Martín-Cartón era Abra i Kristin Mulders, Ozias. Martín-Cartón és una soprano amb una veu petita, però amb facilitat per l’agut, i Mulders és una altra mezzo asopranada, amb una veu de timbre càlid que va tenir una aparició reduïda amb dues àries a la segona part.

Qui es va reivindicar —novament— com un gran coneixedor del repertori va ser Jordi Savall, que va extreure un so adust i tallant de Le Concert des Nations. Va ser un Vivaldi ple de contrastos, d’aire guerrer, tal com diu el subtítol de l’obra, Sacrum militare oratorium. El cor femení, que va interpretar tant l’exèrcit assiri com les dones de Betúlia, va sonar completament cohesionat i en perfecta harmonia amb l’orquestra. Instrumentistes i cantants van sonar com un tot homogeni. Va ser una Juditha Triumphans espectacular que va deixar el públic ben satisfet. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol