ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

El Trio Ludwig s'imposa amb Beethoven

22/11/2018 |

 

Programa: Simfonia Romàntica

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

 

En el primer concert a L’Auditori de la temporada Ibercàmera, el Trio Ludwig i l’Orquestra Simfònica SWR de Stuttgart van sumar esforços per dur-nos un programa fantàstic, integrat per dues obres culminants de la música clàssica: el Triple Concert de Beethoven i la Simfonia “Romàntica”de Bruckner. El Trio Ludwig es va reivindicar com un conjunt molt sòlid de grans instrumentistes i l’orquestra, dirigida per Eliahu Inbal, va fer una bona actuació, tot i que millorable.

Trio Ludwig

El Triple Concert, op. 56, és una obra escrita el 1804, que encara bascula entre el Classicisme i el Romanticisme, però que porta el segell inconfusible de Beethoven. És una peça curiosa que, com una nina russa, conté un nucli, format pel trio solista, i l’orquestra que l’acompanya. És a dir, és un concert per a trio i orquestra en què violí, violoncel i piano no van cadascú al seu aire, sinó ben units, com si toquessin un trio de cambra. De fet, aquesta sensació, augmentada, va ser la que van transmetre el Trio Ludwig i l’Orquestra de Stuttgart.

Els tres solistes, els germans Abel i Arnau Tomàs, violí i violoncel, i la pianista Hyo-Sun Lim van tocar en estat de màxima compenetració, que es va notar especialment entre ells dos. La meitat del Quartet Casals va exhibir un so pur i cristal·lí, i en comptes de tocar com uns virtuosos individualitzats, van sumar la musicalitat de tots dos en una simbiosi magnífica. Hyo-Sun Lim, una pianista excel·lent que ha demostrat el seu talent en ocasions anteriors amb el Trio Ludwig, no va poder lluir-se gaire pel fet que una orquestra molt nombrosa l’eclipsava. Va ser especialment feridor el tercer moviment, Rondo alla Polacca, en què el piano té una part brillant i destacada i en canvi, va sonar gairebé com un filet inaudible de so. Eliahu Inbal va fer servir una orquestra amb una corda sobredimensionada per a un Beethoven encara clàssic. L’efecte que feia era que orquestra i solistes tocaven en dos mons diferents. Tot i així, cal destacar la netedat amb què Arnau Tomàs abordava cada frase i el geni interpretatiu que Abel Tomàs va fer aflorar a l’últim moviment.

L’Orquestra Simfònica SWR de Stuttgart fa dos anys va fer una interpretació de la cinquena de Mahler que ens va deixar garratibats. Aquesta vegada, però, no va repetir la proesa. Eliahu Inbal va dirigir una Romàntica de Bruckner correcta i prou. És evident que la secció de corda és imponent, sobresurt sempre i toca amb un so brillant. Ara bé, no es pot dir el mateix de la secció de vent. El metall, s’ha de dir que no va desafinar ni una nota, però massa sovint es feia sentir individualitzadament, sense engranar-se amb la resta de l’orquestra. La fusta era ambivalent: ara destacava massa, ara no se sentia gens. A l’últim moviment el clarinet va fer una execució insuficient que semblava que estés aïllada de l’orquestra. En canvi, cal remarcar el lirisme vibrant de la corda, especialment de les violes en la seva melodia melangiosa del segon moviment.

La Romàntica de Bruckner, així com les grans simfonies de Brahms o Mahler, són obres que no tan sols requereixen una formació molt nombrosa de músics excel·lents, com va ser el cas de l’Orquestra de Stuttgart, sinó, sobretot, una gran habilitat del director per fer-los sonar en una unitat en què cada secció s’engrana amb les altres. Eliahu Inbal va aconseguir l’efecte catàrtic de la Romàntica només a mitges. D’una banda, l’orquestra sonava indubtablement bé; de l’altra, les asprors del vent sobresortint massa llevaven delicadesa i subtilitat a l’elegància de la corda. 


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet