ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

L'Alger esbojarrat de Rossini alegra el Liceu

17/12/2018 |

 

Programa: 'L'Italiana in Algeri'

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Qui hagués estat ciutadà de Venècia el 1813! Aquell any la ciutat dels canals vivia dues estrenes triomfals que suposarien una injecció insospitada d’energia a l’òpera italiana gràcies al geni d’un compositor de 21 anys, Gioachino Rossini. Com si fos un Napoleó del pentagrama, les victòries de Tancredi en el gènere dramàtic i L’italiana in Algeri en el gènere còmic van facilitar al conegut com a Cigne de Pesaro el camí per a la conquesta posterior d’Europa. Poc representat al Liceu (l’últim cop, el 1982), aquest implacable artefacte còmic que és L’italiana torna en l’any de commemoració del 150 aniversari de la mort de Rossini per tenyir d’humor les dates prenadalenques.

El muntatge de Vittorio Borrelli, importat de Torí, no té, legítimament, gaire més pretensions que fer passar una bona estona, i ho fa, per sort, sense exagerar el to de farsa de la trama. També sense oferir gags de gran originalitat o una direcció que anés més enllà del tòpic, amb (fals) camell inclòs. L’evocadora escenografia morisca de Claudia Boasso i el colorista vestuari de Santuzza Calì, amb tanta profusió de turbants com de tovalloles, ens situaven en una mena d’hotel balneari ple d’embolics que, com és d’esperar, es resolen feliçment. Malgrat això, la representació no va acabar d’agafar embranzida fins al final de l’acte primer, encara que els nedadors de fons distreien l’atenció de l’esbojarrat septet. Aquest també va ser el moment en què la direcció musical de Riccardo Frizza va trobar el to just que ja no abandonaria en l’acte segon. Si la corda en ocasions pecava de sequedat, la fusta de l’orquestra liceista va fer honor a les espurnejants oportunitats de lluïment que Rossini propicia.

El repartiment, equilibrat i sense baules febles, incloïa un grapat de debuts, com el de la protagonista. Varduhi Abrahamyan va ser una Isabella de veu homogènia en tota la considerable extensió, d’un color fosc apropiat per a un paper més de contralt que no de mezzosoprano, agilitats fluïdes i fraseig sempre en caràcter al qual potser mancava una personalitat més marcada. Luca Pisaroni, esplèndid intèrpret de rols mozartians i rossinians, per fi debutava al Liceu amb un Mustafà amb què va poder desplegar tota la seva facúndia, una comicitat perfectament greixada tant en cant com en gest, assumint a fons la ridícula pompositat del bei d’Alger. La seva legítima i arraconada esposa, Elvira, va estar encarnada per una Sara Blanch que, amb un instrument cristal·lí, va aprofitar totes les oportunitats del paper, ben acompanyada per la fidel Zulma de Lídia Vinyes Curtis i el pletòric Haly de Toni Marsol. Un altre debutant, Maxim Mironov, va encisar per l’extrema elegància de la línia de cant i la virtuosística capacitat per navegar per l’aguda tessitura de Lindoro, compensant amb escreix un color blanquinós i un volum no òptim per a un teatre d’aquestes dimensions. Giorgio Caoduro va ser un hiperactiu Taddeo, de cant brillant, però caient en la temptació de l’exhibicionisme en l’agut final de la seva ària. No va ser una representació inoblidable, però sí que vam sortir del teatre amb un somriure. 


Xavier Cester
Ara

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet