ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Valenzuela i Sampler amb l'OBC

17/12/2018 |

 

Programa: La Desena de Xostakóvitx

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

 

 

Aquest cap de setmana podem gaudir d’un concert eclèctic a L’Auditori de la mà de l’OBC, Joshua Bell i l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC per interpretar, sota la direcció de Kazushi Ono, obres de Manuel Rodríguez Valenzuela, Camille Saint-Saëns i Dmitri Xostakóvitx. La inclusió del compositor resident convertia l’esdeveniment musical en un Sampler Sèries monumental.

 

Inicialment, aquest concert estava plantejat amb un altre repertori. Enlloc del Concert per a violí i orquestra núm. 3 en Si menor, op. 61 de Camille Saint-Saëns, obra amb què Joshua Bell ens va enlluernar, hi havia d’haver un compositor més afí a l’estètica de Xostakóvitx, Antonin Dvorák i el seu Concert per a violí. El canvi es va fer a petició del solista, amb el vistiplau del mestre Kazushi Ono, però el resultat sonor fou molt menys coherent, amb un autor de nova creació, Manuel Rodríguez Valenzuela, un romàntic com Saint-Saëns i un modern passat pel filtre de la censura stalinista com Dmitri Xostakóvitx. Era el típic concert on s’ha d’incloure amb calçador l’autor resident, amb una obra de 9 minuts, fet que justificava que l’acte fos també del cicle Sampler Sèries, i després s’escoltaven dues obres monumentals de caire radicalment diferent en l’estil i el context. Potser Sampler hauria de tenir més espai a la Sala 1 Pau Casals i tenir un programa íntegre de música de nova creació, encara que estem d’acord que s’han d’introduir aquestes obres als concerts simfònics més mainstream, però la impressió general del públic era com el de la senyora que tenia al darrera: “Aquesta és una obra de nyigo-nyigo, no?”. Cal fer més pedagogia, senyors.

 

Ungebetenes Spiel 2 és una obra intensa que posa a prova la percepció. Manuel Rodríguez Valenzuela la planteja a partir de tres temes musicals que posteriorment es converteixen en tres idees conceptuals descrites en una frase que es presenten barrejades en un poema on només es poden resseguir les sentències a través de la tipologia de les lletres. Però l’obra de Valenzuela, podríem dir, que té una “narrativitat interrompuda”, ja que els motius van apareixent de la mateixa manera que es desintegren, i l’oient està rebent material nou constantment, un material que és molt heterogeni (i que potser es podria distingir en tres capes, les tres sentències de l’obra, i n’afegiríem una): 1) la importància de la percussió com a element transfigurador i catàrtic, 2) una presència molt física i tosca del vent fusta i vent metall -literalment, moltes vegades se sentien esbufegades, com si l’autor ens volgués transmetre que el so és un material tangible, recorrent a tècniques expandies-, 3) unes cordes tractades amb certa violència i discontinuïtat i, finalment, 4) el xilòfon, que actua de corifeu, amb una proto-melodia cantabile o, potser millor, representa la veu de l’artista, que contempla tot el caos ordenat i li respon a la senyora: “Això no és nyigo-nyigo”. En l’obra es barregen passat i present, per la semi-repetició d’elements, i es presenta com un prisma perquè s’ha de veure amb perspectiva i adoptant totes les dimensions possibles, físiques i metafísiques, i anant al límit amb el que el compositor anomena “joc de tolerància”: fins on som capaços d’arribar sensorialment? És difícil valorar la interpretació d’una obra que has sentit només una vegada, però l’OBC i l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC es van sentir prou còmodes, intentant desvelar el misteri de l’inconegut, amb un inspirat Kazushi Ono que transcendia els mers pentagrames i dotava d’ànima la peça de Valenzuela.

 

Però l’al.licient de la nit era el virtuós violinista Joshua Bell, director Musical de l’Academy of St Martin in the Fields i que va debutar amb Ricardo Muti amb només 14 anys. La seva estel·lar carrera com a concertista no li ha jugat la mala passada de caure en el parany de l’exhibicionisme sense consolidar la tècnica a base d’hores d’estudi, més enllà del repertori concertístic. El seu Stradivarius “Huberman” de 1713 va oferir un Saint-Saëns deliciós, emotiu, pulcre i apassionat. El Concert per a violí i orquestra núm. 3 en Si menor, op. 61, no deixa de ser una obra de circumstàncies escrita per al violinista amic del compositor, Pablo Sarasate, però té tots els ingredients per ser una obra de referència de la literatura per a violí, almenys, del període romàntic. En el primer moviment, Allegro ma non troppo, Bell va estar inspiradíssim, desgranant tots els matisos de la partitura, amb una sensibilitat encomiable que omplia de vida els gestos de Kazushi Ono, que tenia al davant una orquestra que anava una mica a remolc del solista, tot i que no se li pot negar la correcció. El segon moviment, Andante quasi allegretto, passa de l’apassionament a la serenitat amb uns sons molt evocadors, no exempts de notes escrites per fer lluir l’intèrpret, acompanyat d’una orquestra de so amb poca puresa, malgrat el bon paper dels metalls. Encara no havíem tingut temps de pair el segon plat i Bell arrencà amb rauxa i personalitat un Molto moderato e maestoso-Allegro non troppo que la batuta de Kazushi Ono va dirigir amb rigor, esperonant els músics per donar-ho tot. El fragment passa per diverses atmosferes, més pomposes, amb grans arpegiats i unísons de l’orquestra, sons més bruts i d’altres d’arrels folklòriques. Bell va estar extraordinari, i ens va oferir una propina de vertigen, de The red violin, de John Williams.

 

La segona part del concert estava dedicada a un exemplar monumental del simfonisme rus, la desena de Xostakóvitx, una obra de maduresa que representa la grisor de la vida del compositor durant la repressió de Stalin, escrita el 1953, poc després de la mort del dictador. El to menor és omnipresent, i la pesantor acompanya cada compàs. El pahos que desprèn denota la cruesa del règim i les dificultats de manifestar-te com a individu lliure i sobirà de les teves idees en entorn hostil. El Moderato comença ombrívol i amb un caràcter greu, amb escassos moments expansius. L’OBC i l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC van saber dotar de vigorositat l’Allegro, tot i que en algun moment algun element es va descompensar i certes notes es van perdre.

 

El tercer moviment és especialment interessant pel diàleg, primer distanciat i posteriorment més fluït de dues veus, la de l’autor i una alumna seva, amb qui va mantenir un amor platònic. Ell estava representat per DSCH (Re, Mi bemoll, Do, Si) i ella, Elmira Nazirova, per Mi, La, Mi, Re, La. Els diferents instruments s’anaven alternant el primer motiu, mentre que la trompa interpretava en solo el motiu de la noia, que quedava gairebé enaltida com ho hagués fet un trobador amb l’amor de lohn. Però al final de la pàgina tot es precipita i sembla que, encara que només sigui a través de la música, hi hagi una fusió entre els amants. El concert es va acabar amb el quart moviment, Andante-Allegro, que s’inicia amb una bella i melancònica melodia que acaba amb un final espectacular on Ono deixa anar tota la passió i l’auditori es desferma. 


Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de