ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Un Messies quasi perfecte

18/12/2018 |

 

Programa: El Messies

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Com cada any pels volts de Nadal, el cicle Palau 100 ha programat El Messies, HWV 56, l’oratori més famós de Händel. Enguany els intèrprets han estat l’Orquestra de Cambra de Zuric i el Cor de Cambra del Palau, sota la direcció de Daniel Hope, que va exercir alhora de concertino i de director. Quatre solistes vocals van completar l’elenc per a una interpretació molt reeixida en conjunt.

La primera cosa que sorprenia, potser, era sentir una orquestra amb instruments moderns interpretant música barroca. Ja fa una pila d’anys que s’ha convertit en habitual sentir la música antiga —o sigui, barroca i anterior— tocada amb instruments d’època per una qüestió de sonoritat. Però de fet, Daniel Hope, malgrat dirigir una orquestra amb instruments moderns, va aplicar en certa mesura criteris històrics: un nombre de músics molt reduït, velocitats ràpides, contrastos d’intensitat i un ús extensiu de l’staccato. Així doncs, els qui som partidaris fervents dels criteris històrics vam sortir satisfets.

Els solistes vocals van ser clarament de categoria desigual. La soprano Martina Janková l’havíem pogut sentir fa no gaire fent el paper de Clorinda en la cèlebre Cenerentola de Cecilia Bartoli al mateix Palau. És una cantant de veu petita però molt ben projectada, cristal·lina, de timbre dolç, amb un bon fraseig i agilitats fàcils. El seu timbre de veu i estil recordaven bastant l’enyorada Lucia Popp. Va ser llàstima que, potser per nervis, en la seva ària principal, “Rejoice greatly”, es perdés dues vegades. Però Daniel Hope va saber capejar la situació de manera airosa. Qui no es va lluir tant en l’altra gran ària de la soprano, “If God be for us”, va ser precisament Daniel Hope, que en el seu solo de violí va fer unes quantes desafinades i va mostrar un so més aviat apagat.

La mezzosoprano britànica Anna Harvey va començar un xic freda en una ària complicada com és “But who may abide”. Li faltava projecció a la veu i els greus van ser més aviat esquifits, però a partir de la segona part la veu va sonar amb més cos per oferir un “He was despised” ple de dolçor i, amb una gran compenetració amb l’orquestra, va resultar embolcallant. Al tenor Mauro Peter li va passar una mica el mateix que a la mezzo. Si bé va cantar la primera ària, just al principi, amb correcció i prou, totes les seves intervencions a partir de la segona part van ser meravelloses. Com si li haguessin injectat energia a la vena, va cantar les àries següents amb determinació, força, una veu neta i un estil depuradíssim, sumats a un fraseig magnífic. Va ser especialment destacable la interpretació de l’ària “Thou shalt break them”, un prodigi d’expressivitat i de caràcter.

Però hem de lamentar la ínfima qualitat del baix Konstantin Wolff, un cantant que ja coneixíem per haver fet el Figaro de Le nozze di Figaro de René Jacobs. Ja aleshores es va mostrar com un cantant insuficient, impressió que va repetir en El Messies. Wolff té una veu important en gruix i registre greu, però amb això no n’hi ha prou. La veu sona estrident, dura i plana, no és capaç de fer cap matís d’expressió o d’intensitat i quan s’enfila al registre agut la duresa augmenta. Va ser especialment feridora la darrera ària de baix, “The trumpet shall sound”, que va resultar un desastre sense pal·liatius. Es tracta d’una ària triomfal, llarga i preciosa, que Wolff va fer malbé. Va ser realment una llàstima no haver pogut tenir un baix a l’altura de la resta de solistes.

El Cor de Cambra del Palau, com sempre, va fer una actuació estel·lar, sota l’atenta mirada de Daniel Hope, que va imprimir indubtablement el caràcter barroc a l’obra de Händel, malgrat fer servir instruments moderns. 


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de