Cerca de crítiques

Enquesta

Una Butterfly paradigmàtica

16/1/2019 |

 

Programa: 'Madama Butterfly' de Puccini

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

La nova reposició de la producció de Patrice Caurier i Moshe Leiser de Madama Butterfly al Gran Teatre del Liceu es pot veure com una mena de síntesi de la gestió, amb les seves llums i les seves ombres, de la directora artística del Liceu, des de fa quatre anys, Christina Scheppelmann ara que el nomenament del seu successor, Víctor Garcia de Gomar, sembla confirmat. Scheppelmann, cal no oblidar-ho, agafà les brides artístiques de la institució en un moment de màxima dificultat, després d’uns anys artísticament estimulants i econòmicament preocupants.

Quan Scheppelmann va arribar semblava que l’únic objectiu que es plantejava era l’econòmic. En cap cas es va posar sobre la taula un projecte artístic definit, més enllà d’un indissimulat, tot i que no verbalitzat, retorn a allò que s’anomena produccions clàssiques. Scheppelmann finalitzarà a final de temporada aquesta etapa en les que ha surfejat sobre les onades de la crisi amb una aposta clara per títols poc arriscats i produccions per a tots els públics. Pel que fa a les veus, cal dir que s’ha fidelitzat a alguns grans intèrprets, que fins i tot han reservat debuts sonats per la casa, però sovint integrats en repartiments desequilibrats. Probablement, el més destacable del seu treball ha estat la lenta però perceptible millora de l’Orquestra, gràcies a la tasca de Josep Pons i la incorporació d’alguns elements nous a la plantilla. Una renovació encara pendent pel que fa a la massa coral.

Aquesta Madama Butterfly ha posat de manifest tots i cada un d’aquests aspectes. Per una banda, cap risc pel que fa a la tria d’un títol recurrent els darrers anys, sempre un èxit de taquilla, i cap inconvenient en proposar la mateixa producció per enèsima vegada. Producció, per altra banda, d’interès ben relatiu, amb només un parell de moments de certa potència visual i dramàtica, emmaracats en un un concepte general poc inspirat i marcadament funcional. Tot queda, per tant, en mans de les veus. I la veritat és que, en aquest sentit, el teatre, i per tant la direcció artística, ha encertat en l’elecció de la protagonista. Element primordial, perquè és ben sabut que Madama Butterfly és una obra que pivota absolutament sobre la seva protagonista. La resta de personatges, fins i tot el tenor, es mouen per la perifèria del drama d’aquesta adolescent japonesa.

Lianna Haroutounian ha assumit el repte i ho ha fet assolint un indiscutible èxit personal. Amb una veu de ressonàncies líriques, és capaç d’assumir l’enorme evolució dramàtica i vocal de Cio Cio-San, sempre amb una línia de cant impecable i amb mitjans suficients. Si bé, al primer acte, la seva interpretació va tendir a un cert amanerament per subratllar la innocència del personatge, a partir del segon – l’escena amb Suzuki, la romança i l’escena amb Sharpless – la seva encarnació va anar creixent, amb moments veritablement emocionants, fins a un tercer acte esclatant tant vocal com dramàticament. Com ha de ser, es va endur tot el reconeixement del públic del Liceu. Un reconeixement absolutament merescut.

També va rebre ovacions enceses la direcció orquestral de Giampaolo Bisanti per la intensitat dramàtica de la seva versió. De vegades, sobretot al primer acte, el volum va ser excessiu i no hi ha dubte que la seva direcció va ser més encesa que analítica. Però Bisanti va aconseguir quelcom que sovint es troba a faltar al Liceu: que del fossat orquestral, per moments, saltessin espurnes. Va involucrar l’Orquestra del Liceu, que el va seguir amb entusiasme i qualitat, sense errades i amb un so, si bé mancat de transparència en determinats passatges, ple i càlid. Orquestra i director, juntament amb la soprano protagonista, van ser els responsables d’un èxit final indiscutible.

El Pinkerton de Jorge de León va cumplir fil per randa les expectatives. Veu de qualitat indiscutible, d’aquelles de tenor que no es troben, i fraseig amb molt de marge de millora. És inevitable pensar, tot escoltant-lo, el grandíssim tenor que podria ser amb una mica més de personalitat i subtilesa interpretativa. Es menjaria el món.

El Sharpless de Damián del Castillo va pecar, en línies generals, de fredor, tant en el vessant vocal com escènic. El cantant és elegant, la veu, de color líric, es projecta bé però, tot i que Sharpless és un personatge del qual costa extreure el suc, es va trobar a faltar una mica més d’implicació en el drama i un concepte del personatge més treballat. Tot el contrari que l’entregada Suzuki d’Anna Ibarra, amb un timbre que sona una mica enfosquit artificialment – cal no oblidar que va començar com a soprano. Però la seva compenetració amb la protagonista i el seu joc escènic van afavorir el desenvolupament teatral de la funció. Com també ho va fer el Goro de Christoph Mortagne, de gran presència escènica i veu sonora i ben projectada, en alguns moments tendint un xic massa a la declamació en lloc del cant. Impecable, una vegada més, la Kate Pinkerton de Mechi Gancedo i correctes, sense més, el Bonzo de Felipe Bou i el Yamadori d’Isaac Galán, mentre que el Cor del Liceu va regalar un cor a bocca chiusa de gran nivell. 

Antoni Colomer
Núvol