ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Una flauta màgica a l'Auditori

17/1/2019 |

 

Programa: Emmanuel Pahud

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

 

La temporada de Cambra de L’Auditori no podia haver començat l’any de millor manera. El flautista francosuís Emmanuel Pahud, acompanyat del pianista Eric Le Sage, ens van oferir un concert tan poc corrent com impressionant. Poc corrent per la combinació cambrística i, especialment, perquè tres de les quatre peces del programa no eren escrites originalment per a flauta i piano. Impressionant perquè és el mateix Pahud qui n’ha fet la transcripció per al seu instrument, però sobretot, perquè és un flautista que toca amb una línia melòdica sense fissures i un so potent en un instrument tan delicat.

Emmanuel Pahud

Emmanuel Pahud

Va obrir el programa la Sonata K. 296, que Mozart va escriure per a violí i piano. S’ha de dir que no va ser un començament gaire lluït, ja que els dos intèrprets semblava que anessin cadascun per la seva banda. El piano ho dominava tot i anava a una velocitat que Pahud no podia seguir. Afortunadament, els mals presagis es van dissipar completament a partir de l’Andante sostenuto. Pahud va mostrar un gran lirisme en unes frases llargues executades amb seguretat i precisió. Le Sage es va mostrar com un pianista dotat d’una gran sensibilitat i elegància, amb un legato exquisit. No és merament un acompanyant, sinó que és un solista que brilla amb llum pròpia.

La segona peça del programa era l’única escrita per a flauta i piano. Es tracta de la Introducció i variacions sobre Flors seques, D. 802, que el mateix Schubert va compondre, a partir del lied homònim, pertanyent a La bella molinera. Les variacions estan amarades de virtuosisme i de dificultat tècnica, i Pahud va exhibir una capacitat de fiato que semblava infinita en unes frases llarguíssimes. I no tan sols això, sinó que la potència del seu so és colossal. Pahud converteix un instrument minso en una torre de força, preponderant i dúctil alhora.

A la segona part van arribar dos arranjaments més: les Fantasiestücke, op. 73 de Schumann, i la Sonata per a violí en fa major de Mendelssohn. Curiosament, Schumann va escriure les Peces de fantasia per a clarinet i piano, és a dir, un altre instrument de vent fusta, però l’obra conté un ad libitum que permet que es pugui interpretar amb violí i violoncel, versions més comunes. Es tracta d’una obra plenament romàntica que requereix una gran capacitat de legato. No cal dir que Emmanuel Pahud va resoldre les tres peces amb gran mestratge, en una interpretació cristal·lina i plena de puresa. La Sonata de Mendelssohn, absolutament virtuosística, va ser l’apoteosi del concert. El so de la flauta de Pahud és prodigiós perquè mai no és pla, com els passa a alguns flautistes, sinó que sempre se’n senten els harmònics. Pahud, solista de la Filharmònica de Berlín, és impressionant perquè toca amb tranquil·litat i mai no sembla que tingui cap problema per respirar. Només un fiato que no s’acaba mai pot produir un so tan brillant i pur, perquè sempre és només so, en cap moment no se sent aire.

El públic que omplia una Sala Oriol Martorell amb les entrades exhaurides va saber apreciar amb escreix l’art de Pahud, i l’ovació va ser clamorosa. Un públic en què sortosament hi havia força canalla i que van demostrar un respecte i un silenci absoluts durant el concert.


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet