Cerca de crítiques

Enquesta

La constant renaixença del so

19/1/2019 |

 

Programa: Víkingur Ólafsson

Lloc i dia:Petit Palau de la Música Catalana

Dimecres vam poder gaudir, al Petit Palau, d’un concert extraordinari -d’aquells que deixen petjada- amb el pianista islandès Víkingur Ólafsson, que va interpretar obres de Philip Glass. Aquest és el primer del cicle de concerts dedicats al compositor nord-americà, que seguirà a la primavera.

L’extrema sensibilitat de Víkingur Ólafsson fa que el seu treball en el temps i amb el temps tingui com a conseqüència un gaudi absolut per a l’oient. Les seves mans ens revelen una personalitat que transmet honestedat i Bellesa en el sentit ètic de la paraula, si es vol, com la concebia Plató, associada a la Bondat i la Veritat. Ólafsson va mostrar diversos registres de la música de Philip Glass que oscil.len entre el món sensible i el món intel.ligible, fins aconseguir l’equilibri entre les tres ànimes que conformen l’ésser humà platònic: la racional, la concupiscent i la passional.

L’ànima racional va obrir i tancar el concert. “Opening”, núm. 1 de Glassworks, i els Études for solo piano, 1/9, 1/2 desfilaven per la sala amb serenor i precisió, atac impol.lut i sentit apol.lini del so, ni massa arrauxat ni massa monòton, una successió diàfana de textures acoixinades i plans sonors contraposats que encaixaven magistralment com un tetris orgànic. Tot fluïa, i tot era igual i diferent alhora, perquè “no sentiràs dues vegades la mateixa frase de Glass; la sentiràs i no la sentiràs, perquè Ólafsson és el mateix i no és el mateix”. Un caràcter sorprenentment similar va tenir el Bach de la propina, que podia haver estat ben bé una peça més enmig del concert, per la coherència amb la qual el va dotar Ólafsson, mimetitzant-se amb la resta de notes clares i fermament articulades, però que ens arribaven a les oïdes com si fossin de cotó fluix. En realitat, tot responia a una única manifestació de l’ethos artístic del pianista, i a un gran sentit avantguardista en la visió del Barroc.

Aquesta manera tan característica de Glass de no acabar conclusivament les obres permetia que el protagonista només fes pauses quan li semblava convenient de comentar les obres. El segon bloc estava dedicat al Glass “hiperactiu”, tal i com el va anomenar Ólafsson, per demostrar la varietat de registres. L’ànima concupiscent es va manifestar en els Études for solo piano2/15 i 2/13: en el primer es va fer la llum, regnava l’optimisme i un cert sentit lúdic que ens remetia a passavolants que podien gaudir d’una festa amb elements mínims, per passar al 2/13, on clarament es va manifestar la disbauxa del Nova York dels 80’, amb aquell aire bohemi del Broadway Boogie-Woogiede Mondrian -salvant l’anacronisme-, que feia despertar els desitjos més primaris. Tot plegat, amb un control absolut del tempo, les dinàmiques, fresques i revisitables eternament, amb un aire burleta i desenfadat.

Abans d’entrar amb l’ànima passional, Ólafsson va introduir una peça fora de programa, l’estudi 18, que ens convidava a recloure’ns en la cadira i treure tota la tensió del dia a través del so de la barcarola, d’aquells moments de bàlsam en què la música ens repara i ens produeix un plaer íntim que tanmateix volem compartir. La cançó de bressol conduïa a l’ànima passional, plena de tristesa i malenconia, amb una peça que pesava en les nostres ments mentre Ólafsson levitava amb gestos suaus i tendres, harmoniosos i minuciosament estudiats però alhora d’una autenticitat esfereïdora.

Des que Ólafsson es va asseure al piano fins que va abandonar l’escenari que l’elegància es va manifestar en forma de música i gest, entre paraules escollides que donaren joc a un recital que, en teoria, era de música minimalista, segons la historiografia, però que va resultar ser un allau d’emocions i matisos conduïts per una intel.ligència emocional excepcional que es convertirà en el paradigma de l’artista postmodern, humil, treballador, obert de mires, però amb el toc de gràcia que el fa genial.

Aina Vega i Rofes
Núvol