ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Cabaret al Palau

20/1/2019 |

 

Programa: Magdalena Kožená i Mitsuko Uchida

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

 

Hi ha persones que un cop han sortit de casa han de tornar a entrar-hi per comprovar que han tancat el gas. N’estan segurs, però tenen un neguit irracional. Dijous, després que sonés el tercer mòbil al Palau de la Música, vaig tenir un neguit similar amb el meu, tot i estar segura que estava en silenci. Vaig resistir l’impuls de comprovar-ho, i a la mitja part altres persones em van comentar que els havia passat el mateix. Fins a aquest punt inquieten (i desconcentren) col·lectivament els mòbils indisciplinats.

Magdalena Kožená

Magdalena Kožená

Disculpeu aquest inici, però és que així va començar el recital de Magdalena Kožená i Mitsuko Uchida, amb un mòbil. I després un altre. I encara un altre. I entre trucada i trucada, música: el recital tenia un programa suculent, amb Schumann, Wolf, Dvořák i Schönberg; no podem dir que cap de les obres fos una raresa, però cap no era tampoc habitual, i totes eren molt atractives per un motiu o un altre.

El recital es va obrir amb Gedichte der Königin Maria Stuart, l’últim cicle de cançons de Robert Schumann, a partir de poemes atribuïts en aquell moment a la reina, d’origen dubtós avui dia. Els cinc lieder s’aturen en cinc moments de la vida de Maria Stuart, des de la seva marxa forçada de França, on s’havia criat, fins a la seva execució després de vint anys de captiveri. No és un cicle senzill en cap cas, encara menys per començar un recital, però malgrat alguna tibantor en la veu, alguns tics operístics i algun desequilibri entre cantant i pianista, Kožená va construir el personatge pas a pas fins a arribar a un final intens i commovedor.

Els Mörike-Lieder d’Hugo Wolf són una joia, un món particular on podem trobar profundes reflexions teològiques, bellíssimes cançons d’amor, rondalles encantadores… tot amb un tractament musical tan imaginatiu com ho són els poemes. Naturalment, no s’interpreten mai tots cinquanta-tres lieder i normalment ens hem de conformar amb grups de quatre o cinc. Per això, la generosa selecció d’onze lieder, inclosos dos highlights (fins a on Wolf pugui tenir highlights), Verborgenheit i Abschied, era tan llaminera. Malauradament, la interpretació no va arribar a fer justícia a la riquesa de la música; els Mörike-Lieder són un món de matisos i detalls que sovint es van passar per alt. El deix operístic de la mezzosoprano es va fer més evident i la mezzosoprano va cantar sense dir, desaprofitant les possibilitats expressives de les cançons. Uchida no va desaprofitar la seva part, no descobrirem res ara sobre la seva vàlua, però no vaig deixar de tenir sensacions contradictòries: tot i que el so del piano era preciós, ajustat i tants adjectius positius com vulgueu, no estava sentint un duo, no estava sentint música de cambra. Una llàstima, perquè quan cantant i pianista van assolir el punt d’unió necessari, a Das verlassene Mägdlein i Elfenlied, per exemple, els resultats van ser notables.

Les coses van millorar força a la segona part, que va començar amb l’obra menys coneguda del programa, Písně milostné, d’Antonín  Dvořák. El mateix any que Wolf escrivia els Mörike Lieder, el compositor txec reescrivia vuit cançons de joventut encara inèdites que integrarien aquestes “Cançons d’amor”. Cançons amables, en el millor sentit de la paraula, que van fluir en la veu i les mans de Kožená i Uchida conduint-nos suaument cap a la conclusió del recital i el seu radical canvi d’estil.

El millor de la vetllada va arribar amb les primeres notes dels Brettl-Lieder. Aquestes cançons de cabaret de Schönberg, obres de joventut compostes als primers anys del segle XX, són un divertimento de categoria i el duo (ara sí, un duo) va estar francament bé. Des de la Galathea inicial fins a la divertida cançó final, Arie aus “Dem Spiegel von Arcadia”, passant per Einfältiges Lied (que explica per què un rei no ha d’intentar passar per una persona normal) o Jedem das Seine. Generoses,  Kožená i Uchido van perdonar el nostre comportament maleducat i ens van obsequiar amb dues propines estupendes: de Leós Janáček, Lavečka (crec, perdoneu la imprecisió) i de Schumann, Der Nussbaum. 


Sílvia Pujalte
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de