ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

La novena de Mahler arriba a Barcelona

22/1/2019 |

 

Programa: Novena Simfonia de Mahler

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El passat 17 de gener el cicle creat per Ibercamera que convida les millors orquestres internacionals a Barcelona, dugué a L’Auditori de Barcelona l’Orquestra Simfònica de Düsseldorf i el director Adam Fischer per a oferir la monumental novena simfonia de Gustav Mahler al públic barceloní.

El públic barceloní, que tristament féu sonar un parell de telèfons mòbils en els moments menys adequats, acollí la reconeguda Orquestra simfònica de Düsseldorf i al director hongarès Adam Fischer, que es col·locà al capdavant de l’orquestra per a dirigir la Simfonia nº9 en re major, escrita els anys 1909-10, i acabada un any abans de la mort del compositor, que moriria abans de veure-la estrenada. No és cap secret que la novena simfonia dibuixa, descriu i parla de la mort, la mort com a concepte, com a sensació, com a experiència; tant si es llegia el programa de mà com si no, la sensació arribà de manera clara al pati de butaques, com si es tractés d’un conte musical que s’anà desplegant a les oïdes d’aquells qui tinguérem la sort d’escoltar-lo.

Les primeres notes que sonaren a la sala foren perfectament dibuixades per una orquestra que demostrà una delicadesa i una contenció que sobrepassaven les qualitats acústiques de l’Auditori barceloní, que quedà curt a l’hora de donar cabuda a la immensitat sonora de l’orquestra alemanya.

Després de la calma inicial del primer moviment de la simfonia – Andante comodo ­– l’orquestra s’embrancà en un remolí acústic que aportà encara més dramatisme a la vetllada, i que s’anà combinant, al llarg de la mitja hora que durà el primer moviment, amb l’atmosfera onírica i tranquil·la de l’inici de la simfonia, creant un joc magistral de dinàmiques i melodies; transportant el públic al passat del compositor, a melodies que els més melòmans reconeixerien d’altres simfonies, esbossant el dossier sonor de Mahler en tota la seva grandesa, un catàleg ple de dramatisme, ple d’harmonies pròpies del tombant de segle i de diàlegs entre la tradició i la modernitat. El primer moviment, interpretat magníficament per l’orquestra, féu gala d’una fantàstica secció de violoncels i en general de cordes, encapçalada per la concertino Franziska Früh, però també d’una esplèndida secció de flautes, que curiosament era del tot femenina.

El segon moviment - Im Tempo eines gemächlichen Ländlers. Etwas täppisch und sehr derb (al temps d’un Ländler còmode. D’alguna manera matusser i robust) fou abordat de manera clara i robusta, tal com marca l’epígraf del moviment; el ritme compassat de la primera dansa deixaren enrere el dramatisme del primer moviment sense allunyar-se de la solemnitat.

Fischer, fatigat per l’esforç de la primera part del concert, dirigia mentre s’agafava de la barana del pòdium i l’orquestra el seguia fidelment al ritme que ràpidament es convertí en un segon motiu, molt més rocambolesc i eufòric que el primer. Aquesta segona dansa encara donà pas a un altre motiu que ratllà la dansa macabra, danses que acabaven sempre tornant a la tranquil·litat de l’inici, a la dansa germànica i simfònica que tant havia caracteritzat les primeres obres de Mahler. Fischer accentuà magistralment els diferents motius del moviment, que s’anaren succeint uns i altres.
El tercer moviment de la simfonia o Rondo-Burleske: Allegro assai. Sehr trotzig, de ben segur fou obstinat, i des d’un bon inici. Els vents metalls donaren el tret de sortida i la secció de cordes s’hi adherí formant un conglomerat sonor que recuperà l’esperit simfònic del primer moviment, citant motius del mateix compositor, transformant melodies i frases en quelcom gairebé ratllant la comicitat i l’eufòria.

Els ritmes trepidants del segon moviment quedaren enrere per a convertir-se en un monument simfònic a gran escala; la complexitat harmònica es féu palesa amb el gran treball de l’orquestra i el seu director, que anaren estenent motius, frases, harmonies i ritmes com si talment es tractés d’un conte. El dibuix dramàtic entre quelcom fosc i quelcom lluminós, ja esbossat en el primer moviment, retornà en aquest tercer per a construir una atmosfera delicada i sòlida al mateix temps, angoixant i optimista, que acabaria en una apoteosi harmònica gairebé immillorable.

L’últim moviment – Adagio. Sehr langsam und noch zurückhaltend (molt lent i encara ritenuto ) – fou interpretat d’una manera exquisida i creant una tensió que era gairebé palpable dins l’Auditori. Fischer i l’orquestra s’endinsaren en un abisme harmònic que deixà enrere l’efusivitat rítmica i aprofundí en quelcom eteri, dramàtic i intens, quelcom que semblà un retorn a la música més pura del romanticisme. Les cordes feren gala d’uns solistes excel·lents, els vents – fusta i metall – no es quedaren gens enrere, i de mica en mica es desplegà l’últim moviment de la simfonia. Fischer l’anà estirant com si es tractés de quelcom elàstic i delicat, creant un so perdurable, incessant, gairebé teatral.

No cal dir que els aplaudiments no es feren esperar, de fet arribaren massa aviat pel gust d’alguns; i el viatge musical que dibuixaren l’Orquestra Simfònica de Düsseldorf i Adam Fischer de ben segur que no deixaren a ningú indiferent. La desesperació continguda de Mahler ens acompanyà de camí cap a casa. 


Mar Medinyà
Barcelona Clàssica

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de