ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

El destí segons Brahms

28/1/2019 |

 

Programa: La Renana

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El passat 25 de gener l’Auditori de Barcelona rebé un conjunt creat per a l’ocasió en què es trobaren l’OBC, el Cor Madrigal i el Cor de Cambra de Granollers sota la batuta del director alemany Hartmut Haenchen. Les obres escollides foren la simfonia Renana de Schumann, les peces per a veus i orquestra Mar tranquil i Pròsper viatge de Beethoven, i Nanie i La cançó del destí de Brahms.

El repertori escollit per a la vetllada a l’Auditori acotava tot el segle XIX, des dels seus inicis beethovenians fins al tombant de segle anunciat per Brahms. Així doncs, l’OBC sortí a l’escenari i seguidament hi entrà el director convidat Hartmut Haenchen per a començar a interpretar la primera peça del vespre, la Simfonia nº3 en Mi bemoll major, op. 97 “Renana” escrita per Robert Schumann.

Les primeres notes de la Renana sonaren tímidament a la sala, precises però amb poca força, en cap moment vigoroses. Així se’ns presentà la simfonia que encapçalaria un programa d’allò més romàntic, amb obres dels compositors més cabdals del repertori alemany i per ende occidentals.

El primer moviment de la simfonia Lebhaft – enèrgic - fou veritablement contingut, sobretot pel que fa a la secció de cordes; la secció de vents i en concret les trompes es lluïren amb un so brillant i enèrgic que féu despertar els ànims de l’auditori, que tristament no era gaire ple.

La simfonia s’anà desplegant i arribà el torn del segon moviment que Schumann decidí escriure, creant una certa confusió per a les ments clàssiques, en forma d’ Scherzo, sehr mässig. Aquest joc musical que sembla prendre la forma d’un ländler o cant alpí no arribà tampoc a omplir la sala amb un so potent, sinó que mantingué l’atmosfera ensordinada de l’inici, exceptuant els pocs passatges del vent metall en què trompes i altri semblaven lluir-se més que la resta.

El tercer moviment fou abordat lentament, tal com diu el seu nom Nicht schnell – no gaire ràpid -, corroborant el to contingut de la vetllada i tristament, el so apagat de l’orquestra en general. El quart moviment o Feierlich fou abordat de manera diferent, com si el rumb de la vetllada comencés a canviar. Haenchen semblà insuflar dramatisme a l’orquestra i la sala s’omplí de tragèdia, d’un so més ple que anà in crescendo fins a l’estrany canvi de moviment que Schumann ideà per a la seva tercera simfonia que, en comptes de tenir els quatre moviments habituals, acabà tenint-ne cinc i ben desordenats per a les ments més conservadores.

El cinquè moviment de la simfonia – Lebhaft – fou envestit per l’orquestra de manera magistral, convertint el so inicial del concert en quelcom més dramàtic, vigorós i dinàmic.

Després de la pausa pujaren a l’escenari el Cor Madrigal i el Cor de Cambra de Granollers per a entonar els primers versos de Meer stille (mar tranquil·la) i Glückliche Fahrt (pròsper viatge), dues peces molt poc conegudes de Beethoven. L’atmosfera inicial del concert semblà retornar per a encetar aquesta segona part de la vetllada, que prengué un caire clàssic i encara més tranquil, del tot stille i del tot marítim. Ambdues peces demostraren que el conjunt coral era d’un altíssim nivell, fet que quedà palès en les dues últimes peces del concert.

Després de Beethoven fou el torn de dues fantàstiques peces per a veus i orquestra del romàntic Brahms: Nanie i el Schicksalslied o cançó del destí. Sense embuts, la primera fou un descans per als amants del romanticisme que ens trobàvem a la sala. Els que volíem tensió, emotivitat i passió desenfrenada vam començar a gaudir amb Nanie, el cant fúnebre dedicat a la mort i als déus olímpics escrit per Friedrich Schiller i musicat per Brahms. El cant de lament demostrà una gran potència vocal d’ambdues corals presents, però també provà que la lletania inicial de l’orquestra no era el resultat de la incapacitat interpretativa.

Quan arribà el torn del Schicksalslied la sala es trobava immersa encara en un clima poderós i commovedor, i encara s’hi endinsà més a mesura que s’anà dibuixant el lied, un poema escrit per Friedrich Hölderlin i musicat dècades més tard per Johannes Brahms. L’emotivitat romàntica que havia anat amagant-se al llarg del concert quedà descoberta en la peça final, com si fos un regal del destí. Haenchen dirigí magníficament l’orquestra i l’aliança coral a través del viatge harmònic de la composició de Brahms, una peça que aconseguí satisfer els esperits més romàntics de la sala.


Mar Medinyà
Barcelona Clàssica

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de