ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Exaudi. Els matisos de la llum

31/1/2019 |

 

Programa: Exaudi

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Diumenge 27 de gener vam poder gaudir, a Sala Pau Casals de L’Auditori, d’un concert a capela amb Exaudi, octet britànic especialista en nova creació dins del marc de Sampler Sèries. Van interpretar obres de Harrison, Frey, Smith, Sciarrino i Feldman sota la direcció musical de James Weeks.

Sempre és un plaer escoltar un concert assegut a l’escenari de la Sala 1 Pau Casals, amb la proximitat que això ofereix respecte els músics, que estan situats a pocs metres de l’oient i, alhora, sentir les veus amb la ressonància de la immensitat de la sala. És la confluència de dos fenòmens físics que es complementen meravellosament per oferir una experiència estètica completa. El cor britànic Exaudi ens va oferir un repertori molt homogeni i coherent però ple de matisos que exploraven diverses facetes de la música minimalista -en el sentit més ampli i neutre del terme-, amb obres fonamentalment de la darrera dècada, a excepció de la de Feldman, que data de 1963.

Eight Voices, que donava nom al concert, va iniciar la vetllada. Fou encarregada pel conjunt Exaudi a Bryn Harrison i estrenada a Darmstadt el 2012. Des de la primera nota, les veus es van manifestar sense impureses, clares i de dicció impol.luta, amb un color vellutat enmig de la gelor de la sala. El so era compacte, homogeni, sense fissures, diàfan i ben projectat. L’obra ens pot recordar les ones del mar, que van i vénen; semblen les mateixes, però sempre hi ha aigua nova que s’apropa a la costa. És una música que utilitza la repetició com a motor de canvi, en la línia del que dèiem en una altra ocasió sobre Philip Glass: és l’herència heraclitiana, la de “no sonaran les mateixes notes dues vegades, sonaran i no sonaran, perquè les notes són les mateixes i no són les mateixes”. És un etern fluir que va impregnar tot el concert, un mantra que t’endinsava en una atmosfera hipnòtica difícil d’escapar-ne fruit de l’impacte de l’elasticitat de les veus.

Tot seguit es va produir una estrena mundial, fet molt usual a Sampler Sèries, amb Out of Chorales de Jürg Frey, que s’inicià greu, mantenint l’altura del so fins que s’enfilà. Una veu solista sostenia la mateixa nota mentre les altres veus dibuixaven una simple melodia de gran bellesa, d’aquella bellesa que de vegades sembla escapar de qualsevol cànon estètic preestablert o tradicional. Simplement so de qualitat amb veus de colors tan variats i alhora complementaris com els de l’iris. Més endavant van cantar Shadow and Echo and Jade del mateix compositor que, com bé insinua el títol, es va convertir en una cursa de relleus vocal a velocitat quasi de Molto Adagio on gairebé s’arribava a una Klangfarbenmelodie per les lleugeres variacions en les altures emeses amb certa discontinuïtat però de total coherència, amb un so acoixinat i cuidat que de vegades arribava a ser imperceptible. Però hi era.

Linda Catlin Smith no només va complir la quota femenina de la vetllada sinó que va il.luminar amb la seva atmosfera càlida dibuixada per melodies força estàtiques i extàtiques alhora, amb alguna excepció en fragments de més text. Uncertain era una estrena nacional que, superada l’expectativa inicial, ens va deixar amb la certesa que val molt la pena ser programada.

Un dels clàssics va arribar amb una obra relativament recent, de 2007, quan Salvatore Sciarrino ja ha assolit la maduresa i es permet experimentar amb els límits entre el silenci i la ressonància a través d’uns divertimenti com els 12 Madrigali, dels quals es van interpretar “La cicala (núm. 9)”, un exemplar vivaç de sons erràtics i alhora insistents, com l’animal, “O lodola (núm. 5)”, més melòdic i amb certes oscil.lacions sonores i “Sole alto (núm. 6)”, que s’inicia amb una regressió de forte a piano per després tornar-se més vital, sota l’energia del sol. Escrita el 1963 per Morton Feldman, Christian Wolff in Cambridge va l’obra més arriscada de la nit, amb interessants modulacions expressades amb gran sensibilitat sota la direcció d’un epifànic James Weeks. 


Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de