ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Una òpera per fer la volta al món

14/2/2019 |

 

Programa: 'L'enigma di Lea'

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

L’enigma di Lea
Música: Benet Casablancas.
Text: Rafael Argullol.
Dimarts 12 de febrer, Gran Teatre del Liceu (Barcelona) 

El mala­gua­nyat crític musi­cal Luis Polanco era un basc ins­tal·lat a Bar­ce­lona que no deia ni una paraula en català. Tot i això, tenia una idea: s’havien de pro­duir òperes en català per tal que aquesta llen­gua pogués sen­tir-se en esce­na­ris d’arreu del món. La idea es com­ple­men­tava amb el supòsit que si se’n produïen n’arri­ba­ria per força una de tan bona que faria la volta al món. Polanco va ser un dels impul­sors de 1714-Món de guer­res, una òpera amb lli­bret en català d’Albert Mes­tres que va estre­nar-se el 2004 a Pera­lada. Polanco va morir el 2006. Tal com està el pati, pot dub­tar-se que la seva idea hagués pros­pe­rat si hagués con­ti­nuat vivint. Si més no, està clar que el Liceu, prin­ci­pal tea­tre operístic de Cata­lu­nya, no en té cap de sem­blant. Fa quinze anys que s’hi va estre­nar l’última òpera amb un lli­bret en català: va escriure’l Josep Maria Caran­dell per a Gaudí, que Joan Guin­joan tenia al calaix des de feia quinze anys més. I, abans de L’enigma di Lea, en feia deu (deu anys!) que el Liceu no produïa i, en con­seqüència, estre­nava cap òpera d’un com­po­si­tor català i, de fet, tam­poc de cap altre lloc. L’afor­tu­nat va ser Enric Palo­mar, que va pre­sen­tar-hi La cabeza del Bau­tista, amb un lli­bret en cas­tellà de Car­los Wag­ner.

El cas és que, amb pro­ducció pròpia, s’ha estre­nat al Liceu una magnífica òpera, sobre­tot des del punt de vista musi­cal, d’un dels millors com­po­si­tors cata­lans vius, el saba­de­llenc Benet Casa­blan­cas, que a la vegada debuta en el gènere. És una òpera extra­or­dinària­ment ben feta que, here­tant d’una manera rica­ment per­so­nal un lle­gat operístic que arrela en Mon­te­verdi per fer un salt cap a Scho­en­berg i Berg pas­sant per Mozart, mereix fer la volta al món. Espe­rem que així sigui i que renovi la seva vida en molts d’esce­na­ris. Però, si és així, no ho farà en català, ni tan sols en la part coral des­ti­nada a can­tar-se en la llen­gua del lloc on es repre­senti. Ho farà amb un text de Rafael Argu­llol (no en diu lli­bret) traduït a l’italià (com a lin­gua franca de l’òpera i jo em pre­gunto per què s’ha de reme­tre a una “llen­gua franca”) a par­tir d’una obra que ha escrit ori­gi­nal­ment en cas­tellà: El enigma de Lea (Acan­ti­lado), que, defi­nida com “un conte místic per a una òpera”, fan­ta­si­eja sobre una dona posseïda per un déu (vio­lada, però, ai, sen­tint una “ter­ri­ble delícia”) que, a més, és con­dem­nada a vagar sota vigilància men­tre que, reduïda als sen­tits i així man­cada de raó, els homes la desit­gen perquè els reveli un enigma del qual no és cons­ci­ent.

El text té un caràcter assagístic que, encara que faci nar­ra­tiva o poe­sia, sem­pre domina en Argu­llol i que, com també li és propi, té una ins­pi­ració romàntica: la recerca de la bellesa abso­luta; l’esquinçament entre els sen­tits i la raó bus­cant una recon­ci­li­ació que, com es con­creta en el text en la relació entre Lea i un altre “maleït” ano­me­nat Ram, pot arri­bar amb l’amor com a redempció. A vega­des, les idees pesen massa i, donant-li vol­tes, res­ten tensió dramàtica, tot i que es com­pensa amb la pode­rosa i acu­rada posada en escena de Carme Por­ta­ce­lli i l’esplèndida esce­no­gra­fia de Paco Azorín que atrapa els per­so­nat­ges en estruc­tu­res metàl·liques. L’obra està estruc­tu­rada en 15 esce­nes en tres actes. Els dos últims trans­cor­ren en una mena de mani­comi (o lloc per a exclo­sos de tota mena) regit per un metge (que va ser doma­dor, pallasso i mag) que Xavier Sabata inter­preta joio­sa­ment amb cal­cu­lat his­tri­o­nisme i que sem­bla ins­pi­rat en un d’aquells gro­tes­cos i sinis­tres “doc­tors Cali­ga­ris” del cinema expres­si­o­nista. El con­tra­te­nor és un dels tri­om­fa­dors del mun­tatge des del punt de vista vocal, junt amb Alli­son Cook, que encarna Lea amb una gran força expres­siva. Tots els intèrprets exhi­bei­xen la inten­si­tat i la fle­xi­bi­li­tat que exi­geix la nota­ble òpera de Casa­blan­cas, que té un gran còmplice en el direc­tor Josep Pons, que, amb el seu conei­xe­ment de l’obra del com­po­si­tor, fa que l’orques­tra del Liceu n’expressi el lirisme i el ric cro­ma­tisme.

 


IMMA MERINO
El Punt / Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de