ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Una 'Rodelinda' de luxe al Liceu

4/3/2019 |

 

Programa: Rodelinda, de Händel

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Lisette Oropesa protagonitza un favorable debut en l'òpera de Händel

‘Giulio Cesare’, ‘Tamerlano’ i ‘Rodelinda, regina de’ Longobardi’ (1725) són tres joies que en menys d’un any Händel va escriure per a Londres, les últimes de les quals va significar, a més, el redescobriment del músic després de més d’un segle d’oblit a l’exhumar-se el 1920. Lamentablement no s’havia estrenat al Liceu i ara, per fi, aquesta òpera seriosa en tres actes amb llibret de Nicola Francesco Haym, basat en un clàssic d’Antonio Salvi –el llibretista més gran anterior a Metastasio–, ha pogut pujar a l’escenari del Gran Teatre barceloní pagant un deute pendent amb una obra fonamental del gènere italià i amb el ‘caro sassone’, avui un dels pocs compositors barrocs presents en el repertori internacional.

L’estrena barcelonina va ser tot un èxit al confluir al bon camí la pràctica totalitat dels components de l’espectacle. Claus Guth va estrenar el 2017 al Teatro Real de Madrid aquesta coproducció amb el Liceu, Lió i Frankfurt, una atractiva proposta teixida des de l’òptica del personatge de Flavio, el turmentat fill dels protagonistes que, entre malsons i traumes, va reconstruint la història de la seva família amb la seva presència constant en escena, sent brodada per l’actor Fabián Augusto Gómez. Ell és un dels millors exemples de la fantàstica direcció d’actors amb la qual Guth firma aquest aclamat discurs amb dissenys d’il·luminació de Joachim Klein, vídeos d’Andi Müller i el suggerent vestuari i la potent escenografia giratòria de Christian Schmidt, tan bonica com elegant i funcional, ideal per acollir els sentiments dels personatges i les pors del nen.

Josep Pons, mestre de l’estil
I si la proposta dramàtica i visual va triomfar, la musical marcaria un punt d’inflexió en la Simfònica liceista: reduïda a menys de 40 virtuosos faristols, amb un brillant Dani Espasa al clave i Lina Tur com a ‘concertino’, Josep Pons es va coronar com a mestre de l’estil, amb una lectura plena de transparències, ‘tempi’ precisos i adequada tensió dramàtica.

Un luxe, tant com el que va oferir l’impressionant i auspici debut de Lisette Oropesa al paper titular, qui va imposar una veu de gran bellesa i esmalt, domini estilístic i sentit teatral, fascinant amb les àries a càrrec seu i poderosa a l’ornament. Bejun Mehta va dibuixar un Bertarido perfecte, un paper creat per a ‘castrato’ Senesino que en la veu del contratenor sempre va sonar a veritat culminant amb un “Vivvi tiranno!” genial. El tercer vèrtex del triangle, Grimoaldo, el va defensar ‘in crescendo’, amb elegància i energia, el tenor Joel Prieto en el primer Händel de la seva carrera. A certa distància es va moure aquest expert en la coloratura que va resultar ser l’Unulfo de Gerald Thomson o la intensa Eduige de Sasha Cooke. A Gianluca Margheri, en canvi, li va faltar rotunditat i sapiència estilística com Garibaldo. 


Pablo Meléndez-Haddad
El Periódico de Catalunya

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de