Cerca de crítiques

Enquesta

La nostra normalitat

12/3/2019 |

 

Programa: Matthias Goerne i Leif Ove Andsnes

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

De vegades ens acostumem a les coses excepcionals i les convertim en normals, entenent per “normal” poc estimulant (“Bah, una altra vegada…”), com si la possibilitat de menjar el millor pernil cada dia li tragués interès. Les visites tan habituals de Matthias Goerne a casa nostra podrien caure en aquesta categoria, encara més si fa tres concerts en quatre dies, però el cert és que no ha estat així. La possibilitat d’escoltar els tres grans cicles de Schubert cantats per Goerne al Palau de la Música, amb Leif Ove Andsnes al piano, ha estat acollida com el que és, una oportunitat d’or. Només calia mirar el públic: hi érem tots, tots tres dies. Bé, potser no tots, però els aficionats al lied (pocs i convençuts) ens coneixem ni que només sigui de vista, i aquests tres dies hem vist moltes cares conegudes. Hem compartit l’expectació amb amics i saludats, i els qui per un motiu o un altre no podien assistir a les tres cites prou que se’n lamentaven.

Per més vegades que escoltem els grans cicles de Schubert, sempre hi trobem coses noves; per més vegades que escoltem un gran cantant, sempre serà capaç de sorprendre’ns. Si unim les dues coses, el resultat és una sèrie de concerts tan intensos com els que hem viscut aquests dies.

Amb el primer recital, Die schöne Müllerin, podríem enllestir aviat: va ser rodó. Goerne estava pletòric de veu i tot el que va fer li va sortir bé. El jove aspirant a moliner passa per un munt d’estats d’ànim: il·lusió, eufòria, dubte, gelosia, desencís, tristesa, i el cantant els va dibuixar amb mil matisos i colors. També ho va fer amb el seu particular ús dels tempi; el primer lied, Das Wandern, va ser especialment accelerat, mentre que l’últim, Des Baches Wiegenlied, va ser tan lent que és difícil que pugui ser-ho més. Recordo haver-me neguitejat en altres ocasions amb aquestes dilatacions i contraccions musicals, però aquest cop (i n’hi va ver unes quantes més a banda de les esmentades) semblaven perfectament naturals. Finalment, va fer el seu retrat del personatge també jugant amb els contrastos, però d’això no en vaig ser conscient fins a l’endemà; un cop més, havia arriscat i ho havia fet amb molt d’encert.

El punt clau del cicle, si més no el meu, perquè cada oient devia tenir-ne el seu, va arribar amb Pause. Amb “punt clau” em refereixo al moment que defineix  tota la interpretació: la que ha passat i la que ha d’arribar. A Pause, el jove protagonista diu: “Meiner Sehnsucht allerheißesten Schmerz | Durft’ ich aushauchen in Liederscherz” (“Les més profundes penes de la meva melangia | les expressaria en alegres cançons”); aquesta imcomprensió dels propis sentiments, expressada d’una manera o altra a tantes cançons, aquest “cor massa ple” (“mein Herz ist zu voll”), tal i com Goerne ho va dir, va ser la clau de volta d’aquesta versió del cicle. Leif Ove Andsnes va ser un bon acompanyant; no el més imaginatiu, però el seu so va ser molt bonic i es va ajustar amb discreció a la interpretació del cantant, que no és poc.

L’endemà el segon recital, Winterreise. El coneixement profund de l’obra i l’amor pel detall van ser exactament els mateixos que el dia abans; l’única diferència va ser que la veu es va apreciar un xic cansada (lògic, després de l’esforç previ) i en aquesta ocasió gairebé tot el que va fer va sortir bé. Que no és poc. La seva versió d’aquest viatge esgotador va tendir a la violència, una interpretació tan plausible com moltes altres, però en alguna ocasió els contrastos van ser excessius (com ho van ser els d’Andsnes també de vegades); va ser així com em vaig adonar dels contrastos a La bella molinera; dilluns van ser harmoniosos (ara no us sabria dir si un contrast harmoniós no és una contradicció) i dimarts, no tant. També va haver algun petit desencontre entre tots dos artistes amb els tempi que segurament un pianista més acompanyant i menys solista hagués salvat sense que ens n’adonéssim. Tot plegat, peccata minuta, perquè el cicle, considerat com un tot, va ser irresistible.

Va haver punt clau també, com ha de ser; la tristesa resignada de l’últim vers de Frühlingstraum, “Wann halt’ ich dich, Liebchen, im Arm?” (“Quan abraçaré l’estimada?”). De fet, n’hi va haver dos, perquè la serenitat poc habitual de Der Wegweiser ens va conduir cap a un final en relativa calma. I llavors, després de l’imponent Der Leiermann, va passar una cosa que us explico perquè, si sou dels no assidus, us feu una idea de com viu el públic aquests recitals. Dilluns, en acabar l’últim lied, el silenci es va allargar fins que els músics van relaxar el gest; llavors van arribar els aplaudiments. Dimarts va haver una part del públic que va aplaudir abans que el pianista enretirés les mans del teclat. I una altra part del públic els va fer callar. Cal temps per “aterrar” després d’un Winterreise.

Dijous va arribar el tercer recital. Després del dia de descans, la veu va tornar a ser la de dilluns i vam gaudir d’un excel·lent Cant del cigne. Aquí no vam tenir punt clau, perquè el cicle en realitat no és el cicle sinó una col·lecció, però sí que em vaig endur cap a casa (almenys) un detall important. Fa molts anys, un amic em va dir que Ständchen era una cançó molt trista. M’hi va fer rumiar. Dijous vaig aprendre que Ständchen pot ser també una cançó rabiüda. Trigaré a oblidar el violent contrast (novament, els contrastos) de la repetició de l’últim vers, “Komm’ beglücke mich”, amb la tendresa de la primera vegada i la desesperança del darrer “beglücke mich”.

Goerne i Andsnes van fer el concert més equilibrat pel que fa a la seva col·laboració. Els lieder amb poemes de Rellstab, que generalment tendeixen a agermanar-se amb el de Die schöne Müllerin, es van enfosquir i van tendir a Winterreise, amb un esplèndid i llarguíssim In der Ferne (novament, el tempoal límit). Els de Heine van lluir amb la seva barreja de lirisme i duresa. Els tres cicles es tanquen amb cançons estremidores, i Der Doppelgänger va estar al nivell de les dues anteriors. Només que, aquest cop, vam tenir Die Taubenpostcom a propina i és difícil no somriure en escoltar-la.

Dilluns, als minuts anteriors al primer recital, es vivia al Palau l’ambient de les grans ocasions liederístiques; dijous, després del tercer, s’hi apreciava la satisfacció per l’experiència viscuda, sí, però penso que no m’erro si dic que s’hi respirava també l’orgull perquè aquesta sigui la nostra normalitat. 

Sílvia Pujalte
Núvol