ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Una Passió massa austera

9/4/2019 |

 

Programa: La Passió segons sant Joan, de Bach

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

S’acosta Setmana Santa i, com és habitual en la temporada de concerts, s’interpreta alguna de les passions de Bach. L’abril d’enguany les haurem pogut sentir totes dues. La Passió segons sant Joan, en el marc de la temporada Ibercàmera al Palau, la van interpretar les formacions Oxford Consort of Voices i Instruments of Time & Truth, dirigides per Edward Higginbottom. El resultat va ser una mica irregular, però satisfactori en conjunt.

Higginbottom ja és un artista habitual al Palau. Amb les seves dues formacions, Instruments of Time & Truth i Oxford Consort Voices, ofereix lectures d’allò més sòbries de les grans obres de la música antiga. Tant la formació orquestral com el cor tenen un nombre reduïdíssim d’integrants, cosa que massa sovint provoca un efecte de certa buidor. No en sentit material; el que es troba a faltar és profunditat espiritual. Amb dos o tres instruments per secció i quatre veus per corda, gairebé només s’aprecia l’arquitectura de l’obra, sense poder penetrar en les entranyes.

L’espectacular cor d’obertura Herr, unser Herrscher va ser una de les parts més notòriament mancades d’aquesta profunditat. Es tracta d’un cor que evoca el dolor extrem de Crist en el camí del calvari i en què Higginbottom no va aconseguir depassar la mera correcció. La seva aposta per l’austeritat màxima, en comptes de produir l’acostament al so original, va provocar la sensació d’una música despullada.

De cantants solistes, podem dir que només n’hi va haver un: l’evangelista, magistralment interpretat pel tenor Nicholas Pritchard, de veu clara, ben projectada i amb un fraseig exquisit —qualitat indispensable per a aquest rol. Narrava els episodis de l’Evangeli de Joan amb gran expressivitat, mastegant cada paraula, com un rapsode. L’altre protagonista, Jesús, així com les àries de la Passió, les van interpretar membres de l’Oxford Consort of Voices, entre els quals cal destacar el contratenor Alexander Chance i la soprano Zoë Brookshaw. Chance, membre també del conjunt Vox Luminis, és un cantant amb veu petita però que sap projectar òptimament i, a més, amb un estil elegant. Brookshaw va brillar en la difícil ària Zerfliesse mein Herz, aparentment senzilla però que requereix una gran expressivitat. El Jesús del baix Benjamin Bevan va ser molt correcte però, en canvi, el Pilat de James Geidt va ser insuficient, amb un excés de vibrato que es feia molest.

L’orquestra, malgrat algunes errades per part dels instruments de vent, va sonar amb precisió, ben conjuntada amb el cor, però va faltar-li gruix, amplitud i volada. L’austeritat de Higginbottom va manllevar la profunditat insondable que amara les dues passions de Bach i que les converteix en dues catedrals de so per perdre-s’hi dins. 


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de