ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Problematitzar sonoritats: Estarellas i Quatuor Diotima

7/5/2019 |

 

Programa: Neus Estarellas i el Quatuor Diotima

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Divendres passat, dins el cicle de Sampler Sèries, va tenir lloc a la Sala 2 Oriol Martorell de L’Auditori un concert doble: la pianista Neus Estarellas va interpretar Serynade de Lachenmann i Thema mit 840 Variationen de Poppe i el quartet de corda Quatuor Diotima van tocar Clamour de Gervasoni, Era i Alguns cants òrfics de Magrané i Grido de Lachenmann.

Què diferencia la música del so? Què la separa del soroll? La música contemporània sovint posa en tela de judici la naturalització de la tradició més canònica i el concert de divendres passat a L’Auditori, coproducció amb el Festival Mixtur – festival que parteix de la recerca i la interdisciplinarietat i que treballa per impulsar la creació, la pedagogia i la difusió de la música i l’art sonor d’avui -, en va ser una bona mostra. En una primera part del concert, la pianista Neus Estarellas – especialitzada, precisament, en aquest estil de música – va interpretar amb determinació i claredat els acords dissonants que conformen la Serynade de Lachenmann, una obra que explora les idees d’eco (entès com a ressonància i que es torna l’element clarament protagonista en els passatges per a «pedal sol») i joc (entès com una trobada fruit de l’atzar i que treballa sobre la fragmentació per tal de posar en dubte la unitat de l’obra). Tot seguit, l’obra de Poppe Thema mit 840 va posar sobre la taula les capacitats d’interpretació de la pianista, en una obra que trenca radicalment amb tota possibilitat melòdica per regir-se per altres paràmetres.

La segona part d’aquest concert doble s’obria amb una obra dedicada a Quatuor Diotima: Clamour d’Stefano Gervasoni és una exploració d’estratègies sonores que treballen sobre la problematització del concepte silenci. Amb aquesta idea de base i tendint cap a la saturació, el quartet desenvolupava cada idea fins a crear un ambient concret que després trencava amb un efecte nou i contrastat: així, primer es va omplir la sala d’harmònics i pizzicatti delicats per més tard deixar lloc a sonoritats que semblaven queixes dels mateixos instruments, com si es revoltessin per haver sonat sempre de la mateixa manera, i acabar esclatant, finalment, en acords dissonants. Com si es tractés d’una dansa, posaven i treien la sordina, giraven la pàgina de la partitura i el soroll del full passava a formar part de la composició. En aquesta primera obra el lideratge del primer violí Yun-Peng Zhao es va fer clara però cal dir que tots quatre músics al llarg del concert van demostrar un clar domini en la interpretació de música contemporània per una denotada tècnica depurada i una important homogeneïtat en el so.

El compositor català Joan Magrané va sonar en dues ocasions: l’obra d’estrena absoluta Era, encàrrec de Sampler Sèries, que neix del poemari de Jaume C. Pons Alorda amb el mateix títol i Alguns càntics òrfics, una obra basada també en el llibre de poemes titulat Canti Orfici de Dino Campana. La primera obra apostava per un diàleg entre els instruments – i és per això que cal destacar la sincronització i compenetració del quartet – i un treball sobre la importància de l’aire en el so. A partir d’una investigació sobre els límits d’ús de l’arc, proposava una recerca de noves textures. Si l’Era de Pons conté poesia «alhora morbosa, mòrbida i vitalista», la de Magrané donava veu a moments realment punyents i d’altres de més delicats que semblaven clamors. Pel que fa la segona obra, basada en aquesta poesia italiana mig futurista mig crepuscular, va iniciar-se amb uns glissandi que es van convertir en motius i que Quatuor Diotima es va anar llançant entre si. De cop, però, es deixava pas a una harmonia més convencional que s’anava esquinçant fins a deformar-se del tot. L’experimentació amb el material de l’instrument, finalment, es tracta d’un replantejament de la interpretació però els quatre músics van demostrar tenir un molt bon domini tècnic, fet que els va permetre executar les obres amb el convenciment que requereixen.

Finalment, va tornar a sonar Lachenmann: de la mateixa manera que el teatre contemporani busca remoure i incomodar l’espectador, també ho pot fer la música. El fet d’estirar l’afinació de les notes o de produir grinyols tocant sobre el pont o fregant l’arc a altres parts de l’instrument portaven a l’espectador a relacionar l’ambient amb el títol, Grido, que fa referència al crit. Si al compositor li interessa més el gest que origina un so que el seu origen, els intèrprets van respectar aquesta intencionalitat amb una especial comunicació a través de les mirades i les respiracions. Així mateix, cal destacar la dificultat interpretativa de l’obra degut a uns canvis de registre molt sobtats. Després del final abrupte que demana la peça, el públic va aplaudir amb ganes l’esforç dels quatre músics i va sortir del pati de butaques compartint opinions sobre una música que, com a espectador, segur que no et deixa indiferent. 


Alba Nogueras i Jané
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de