ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

La batuta de ferro de Temirkànov

16/5/2019 |

 

Programa: Orquestra Filharmònica de Sant Petersburg, amb Yuri Temirkànov

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

L’Orquestra Filharmònica de Sant Petersburg, dirigida pel seu titular, Yuri Temirkànov, va ser la convidada en la temporada de Palau 100 per interpretar un programa dedicat exclusivament a Txaikovski: el Concert per a piano núm. 1 i la Simfonia núm. 5. L’execució de totes dues obres va ser magistral i va mostrar novament el grau d’excel·lència de la formació russa, que es va reivindicar com una de les millors orquestres del món.

El solista del concert va ser el jove pianista uzbek Behzod Abduraimov. És un músic dotat d’una tècnica molt sòlida, que tocava sense problemes a velocitats ràpides, però li va faltar un punt de geni. El talent i l’esforç d’Abduraimov eren evidents, i també la seva expressivitat en una obra marcada per l’angoixa, però va faltar-hi personalitat. Temirkànov, que dirigia l’orquestra amb mà de ferro i ho controlava tot, va eclipsar massa vegades la part del piano, que maldava per fer-se sentir.

Cal dir que la Filharmònica de Sant Petersburg va fer un paper absolutament estel·lar, amb un so molt incisiu i un lirisme desbordant. El ritme que Temirkànov va marcar era molt precís i l’orquestra el va seguir disciplinadament. La velocitat, més aviat ràpida, va emfasitzar el caràcter angoixant i vitalista del concert, sense perdre mai de vista la perfecció formal.

El so brillant de l’orquestra va ser el fonament per a una interpretació fabulosa de la Simfonia núm. 5, del mateix compositor. La gran protagonista va ser la corda, molt nodrida, que va exhibir un so ampli, càlid i vellutat. En l’Andante cantabile, el lirisme va aflorar i la corda va ser tan extremadament incisiva que la intensitat del seu so era feridora. La melodia passava de la trompa a l’oboè i després a la corda amb naturalitat i un legato que era un continu. La corda va ser tan omnipresent que en el Finale va semblar fins i tot que la secció de vent metall estava poc nodrida a propòsit.

Temirkànov va aconseguir dues interpretacions immenses, no tan sols pel so magnífic d’una orquestra molt bregada, sinó perquè dirigia amb un lideratge molt evident. Sabia exactament quin resultat volia i no va deixar que se li escapés res. El ritme precís en cada moviment era la forma perfectament definida que s’omplia d’un so expansiu. La combinació dels dos elements va produir dos Txaikovskis pletòrics, carregats d’energia i de passió que van fer vibrar el públic del Palau. 


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de