ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

‘Il matrimonio segreto'

20/5/2019 |

 

Programa: ‘Il matrimonio segreto'

Lloc i dia:Teatre de Sarrià

Tancament exitós de la cinquena temporada

La temporada d’Òpera de Cambra de Barcelona i Amics de l’Òpera de Sarrià ha acabat un nou cicle llançant la casa per la finestra: fins ara, s’havien programat títols de petit format, musicalment limitats en ambició i dificultats, tot i que sempre permetien fer-nos descobrir partitures poc prodigades de Rossini, Haydn, Viardot o García. Ara, i com a colofó del primer lustre operístic a Sarrià, li ha arribat el torn a Il matrimonio segreto. L’òpera buffa més cèlebre de Domenico Cimarosa, amb llibret de Giovanni Bertati (inspirat en una comèdia de David Garrick), es fa massa poc entre nosaltres: al Liceu no s’hi representa des de 1989 i en recordem altres muntatges a Peralada (1995) i, en una versió traduïda al català per Roger Alier, al Teatre Principal (1998).

Una obra fresca i espontània
Il marimonio segreto és una obra llarga -tot i que passa com una exhalació per la seva frescor i espontaneïtat-, complexa i gens fàcil de muntar, malgrat la seva aparent senzillesa. Es necessiten sis bons solistes, una orquestra preparada i bons directors musical i escènic. I a fe que, tot i les limitacions pressupostàries i d’espai, l’entitat barcelonina que dirigeixen amb tossuderia i vocació insubornable Raúl Giménez i Assunto Nese se n’ha sortit.

Anna Ponces, una habitual a les temporades de Sarrià i dels Amics de l’Òpera de Sabadell, signava escènicament l’espectacle, amb alguns talls -poc significatius i justificats- de l’obra original. Ponces ha recorregut intel·ligentment als trets farsescos inherents a l’òpera, cuidant detalls, matisant l’enfocament dels personatges i narrant amb eficàcia la trama, amb tots els seus nusos i embolics. Llàstima que el funcional vestuari de Núria Cardoner -que situava l’acció als anys 20 del segle passat- contrastés en excés amb una escenografia poc adequada i gens atractiva, dissenyada per estudiants de l’escola Elisava. Fora d’això, el muntatge resultava altament estimulant, en part també pel reeixit paper de la il·luminació.

També va ser afortunat l’apartat musical, capitanejat per Giménez en l’aspecte formatiu i assessor dels cantants i dirigit per Nese des del fossat, amb divuit músics, a més del baix continu a càrrec de Viviana Salisi. El so no sempre compacte no va impedir que la subtilesa i la bellesa de la partitura llisqués amb solvència, i amb afortunats passatges com els destinats a la fusta en àries com la de Paolino (Pria che spunti in ciel l’aurora ), al segon acte.

Un estol de bones veus
Vocalment, cal saludar amb una barretada la delicada Carolina de la soprano Céline Mellon, la professionalitat i experiència de la mezzo Laura Vila (Fidalma) i la vocalitat generosa del baix Ievgueni Txainikov (Robinson). Molt bé l’Elisetta de la també soprano Anna Niebla Guarinos i amb justa comicitat el Geronimo de Juan Carlos Esteve, encara que el timbre reveli que és un cantant massa jove per al personatge. El tenor Stefano Sorrentino va ser un Paolino ben frasejat, tot i algunes dificultats en la tessitura sobreaguda. Res greu en el context d’una reeixida funció, seguida amb interès pel nombrós públic -de totes les edats- que omplia el Teatre de Sarrià. Aquesta cinquena temporada confirma la bona salut de l’empresa i la necessària ajuda que mereixen per part de les nostres institucions públiques. 


Jaume Radigales
Ara

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de