ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Tres generacions a l'OFF Liceu

24/5/2019 |

 

Programa: Off Liceu

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

La tercera edició del cicle OFF Liceu – Diàlegs musicals va finalitzar amb un exitós concert en el que es van presentar tres obres molt variades de Marc Timón, Bernat Vivancos i Agustí Charles.

El Foyer del Gran Teatre del Liceu va acollir de nou música de nova creació en l’últim dels tres concerts de l’OFF Liceu-diàlegs musicals. Seguint l’estructura habitual del cicle, es van presentar tres obres d’estètiques molt diverses, cada una d’elles enmarcada en un diàleg entre el compositor, els intèrprets i el públic, tot plegat conduït amb fluïdesa per Albert Galceran. En aquesta ocasió, les obres programades eren una mostra no tan sols de tres estètiques diferents, sinó també de tres generacions de compositors de casa nostra representades per Marc Timón, Bernat Vivancos i Agustí Charles.

Compositor, director i intèrpret de piano i tible, Marc Timón resideix actualment a Los Angeles, on desenvolupa una intensa activitat, centrada especialment en el camp de les bandes sonores. Apologia i escarni de l’estupidesa humana és la seva primera òpera i, a més de la música, n’ha escrit el llibret. Es tracta d’una història surrealista amb una gran dosi d’humor absurd, que algunes vegades fa riure per l’enginy del text i d’altres per la seva exageració desmesurada. La situació de fons és un conflicte de parella, que serveix a Timón per exposar l’absurditat de les relacions humanes i les conseqüències de la falta de comunicació, de la inseguretat, de l’ego i, per descomptant, de l’estupidesa humana. És una òpera de petit format -escrita per a dos cantants i tres instrumentistes- i encara que era l’estrena absoluta se’n va representar només una versió abreujada degut a la limitació de temps.

En la part instrumental, molt eficaç creant atmosferes i tensió, es notava l’experiència de Timón amb les bandes sonores. El contrast irònic entre la trivialitat de les situacions representades i el caràcter de la música complementaba eficaçment l’humor del llibret. La part vocal, cantable i lleugera, era més previsible. El mateix Marc Timón va portar les regnes des del piano, acompanyat per Vassil Lambrimov al violí i Alba Haro al violoncel. Els dos primers tenien també una breu però important intervenció escènica. Toni Viñals i Elena Tarrats van donar vida a l’estrafolària parella amb molt d’encert, tant pel què fa a l’actuació com al cant. Especialment meritòria va ser la interpretació de Tarrats, ja que el seu micròfon no va funcionar en cap moment i va haver de lluitar tota l’estona contra l’amplificació de la que sí que van gaudir els seus companys. És alarmant que els tècnics de so no fossin capaços de solucionar-ho, i també que cap responsable del cicle es plantegés aturar la representació per reprendre-la en condicions. Les hores de feina i l’esforç de Timón i Tarrats bé mereixien una major consideració. La posada en escena, amb decorat mínim i centrada en la caracterització i els moviments del dos protagonistes, va anar a càrrec de Jordi Pérez Solé, encarregat també de la il·luminació, la coordinació artística i la producció del concert.

Agustí Charles, que ja va estrenar una òpera al Liceu l’any 2011, va optar per reelaborar una obra anterior i va presentat Primary Colours reloaded, inspirada en les pintures suprematistes de Kazimir Malévitx i escrita per a soprano, mezzosoprano i dos percusionistes. Musicalment va destacar per la riquesa tímbrica i rítmica que Charles extreu dels instruments de percussió i per l’espectacular interpretació que en van oferir Anaïs Oliveras, Marta Valero, Ferran Carceller i Miquel Vich. La veu va agafar el protagonisme absolut en la darrera obra, Nigra es, Pulchra sum, de Bernat Vivancos, un cant d’amor per a sis veus a cappella creat a partir de la mescla de dos textos del Càntic dels càntics, de manera que s’estableix un diàleg entre l’estimada -que canta “Nigra sum”- i l’estimat -que canta “Pulchra es”. La sofisticació tímbrica és un dels trets de la música de Vivancos, i en aquesta obra aconsegueix una sonoritat única a partir de la combinació d’harmonies d’inspiració espectral i el cant difònic. Durant el diàleg posterior el baix Germán de la Riva va fer una demostració d’aquesta tècnica, que a partir de la modificació de la cavitat bucal permet amplificar un dels harmònics de la nota cantada per tal que es percebin com a dues veus simultànies. Aquesta interacció amb els intèrprets i compositors és precisament un dels principals valors afegits del cicle i és una llàstima que, després de tres edicions, el públic encara es mostri tímid i no tregui el màxim profit de la possibilitat de conversar directament amb els creadors de les obres.

El cicle OFF Liceu és un projecte personal de Christina Scheppelmann. L’encara directora artística del Liceu, que deixarà el càrrec a final de temporada per assumir la direcció de l’òpera de Seattle, va aprofitar l’ocasió per fer balanç del cicle i constatar l’èxit assolit. Esperem que aquest projecte, únic pel seu format, tingui continuïtat, però també que la música de nova creació no quedi confinada sempre al Foyer. La difusió i la divulgació que tan bé es pot fer en l’ambient informal d’aquest espai ha de tenir com a culminació una renovació de la programació de la sala gran que legitimi aquest repertori i el reivindiqui com a part de l’aposta artística de la institució. 


Elio Ronco i Bonvehí
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de