ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Un taxista a la frontera

28/5/2019 |

 

Programa: Einstein on the beach, de Philip Glass

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

No sé a quina part concreta del meu cos es troba ni qui el va posar allà. Ni si és quelcom genètic o més de caire cultural. Però entre els meus defectes destaca el ser fastigosament puntual. Arribar tard em sembla d’una mala educació difícil de superar, un menyspreu cap a l’altre inconcebible, motius pels quals és molt estrany que ho faci mai. És per això que la primera impressió a l’entrar a la sala de concerts del Palau ahir al vespre va ser estranya per a mi, ja que, tot i arribar ben bé deu minuts abans de les 20 h., que era l’hora fixada per a l’inici de Einstein on the beach, l’escenari ja estava ocupat per alguns dels cantants del Collegium Vocale Gent i músics de l’Ictus Ensemble que es movien com si ningú els estigués veient i que, tot i que a molt baix volum, ja creaven un rerefons sonor: una mateixa nota dels teclats sostinguda mentre una cantant anava recitant xifres. Primer somriure de complicitat.

Aquests minuts abans no va començar l’obra van ser bons per comprovar que el públic d’avui era menys glamurós que el de la setmana passada. La gent segueix sent molt esnob i veure al compositor interpretant les seves pròpies obres té un punt extra, malgrat l’òpera d’avui és segurament la seva obra insígnia, aquella que va fer que la contemporaneïtat cultural conegués a Avinyó primer, després a tota Europa i a New York i finalment a tot el món, quelcom nou, trencador, fronterer.

I a les vuit en punt, com si fos un rellotge, gairebé per sorpresa, comença el ‘one-two-three-four, one-two-three-four-five-six, one-two-three-four-five-six-seven-eight’ big bang d’aquest estrany edifici sonor que durant més de tres hores, sense interrupció, es va inventar Philip Glass a mitjans dels setantes i que va fer esclatar els esquemes de l’òpera.

Que alguna cosa comenci a l’hora, ja sigui un concert, una conferència, una obra de teatre, una pel·lícula al cinema o una punyetera reunió és un fet insòlit en aquest país. Per tant, segon somriure de complicitat.

Però aquí hem vingut a parlar de música i no de puntualitat. Aquesta obra, amb música i text de Glass i dissenyada i produïda per Robert Wilson, amb escrits de Christopher Knowles, Samuel M. Johnson y Lucinda Childs, és un homenatge que pren la figura del físic Albert Einstein com a imatge d’algú que és capaç de canviar el món amb la força de les idees i no pas amb violència. Aquesta obra de mètrica constant i estructures reduïdes simples i repetides representa una obra cabdal de la modernitat i una icona del minimalisme. En ella els missatges són molt indirectes i abstractes però es pot arribar a concloure que el tema és la llum i l’amor. Però també podrien ser uns altres. I segons ha explicat el propi compositor va ser escrita quan, amb l’adrenalina carregada després d’hores de fer el taxi pels carrers de NYC, on en aquella època l’assassinat de taxistes no era pas poc habitual, tornava a l’apartament i, de matinada, s’abocava a la creació. Voluntàriament va triar una feina que li permetés anar tirant, tenir temps per compondre i no posar en risc les seves mans. Artísticament Glass es troba llavors en un moment idoni de maduresa, després d’uns anys de formació convencional a la Juilliard School a Nova York i amb Nadia Boulanger, a París on coneix el sitarista indi Ravi Shankar. És important destacar la importància d’aquesta trobada, que li va obrir la porta a una nova dimensió sonora, un món de tradicions musicals desconegudes, determinants en la configuració del seu estil propi, basat en melodies modulars llargues creades a partir de repetir frases curtes i un ritme amb grups desiguals de dues, tres o quatre notes.

Einstein on the beach no explica una ‘història’. És una narració poètica estàtica, no narrativa, plena d’imatges, simbolisme i poc argument. Malgrat això, atrapa. L’escenari on es gesta és un Nova York que fa xup-xup culturalment, com gairebé sempre. Són les dècades de la Factory de Warhol, amb John Cage col·laborant amb ballarins com Merce Cunningham i allà on es forcen els límits no és ni als auditoris ni als teatres, sinó a galeries d’art o a lofts del Down-Town. I aquí és on Glass entra en contacte amb Robert Wilson i es comença a bastir el que acabarà sent una obra (anti-òpera?) que obre nous espais de creació.

La interpretació en format concert dramatitzat d’anit al Palau va anar a càrrec d’una Suzanne Vega narradora, a qui hem d’agrair una acurada dicció que feia molt entenedor els texts, i dos conjunts belgues de renom, el Collegium Vocale Gent –sense Herreweghe, el creador- a la part vocal i l’Ictus Ensemble a la instrumental. Impecables tots. Precisos i adoptant el to un pèl distant que es requeria. Una meravella.

Mentre l’obra es desenvolupa en el tren, al judici i a la nau espacial els intèrprets es mouen per l’escenari, entrant i sortint, llegint distrets al desenvolupament de l’obra, observant detalls arquitectònics del desbordant modernisme de la sala, fent estiraments, ... La total llibertat del públic per entrar i sortir de l’auditori va fer que des de la mitja hora la gent anés fent, el que va distreure una mica. I per desgràcia alguns van confondre la naturalitat d’aquesta llicència amb comportar-se com si estiguessin veient un partit de futbol. Sortosament, una part important d’aquests marxaven per no tornar i per tant, a mesura que avançava l’obra, l’atenció dels que ens quedàvem era major fins que finalment només la meitat aproximada de l’aforament vam escoltar a la Vega declamant: ‘Fes-me un petó, John –li va implorar. I ell es va inclinar i va pressionar amb calidesa els seus llavis contra els d’ella en un òscul ardent...’.


Ignasi Albors
Catclàssics

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de