ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

'Dharana' al Palau de la Música

29/5/2019 |

 

Programa: Einstein on the beach, de Philip Glass

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Philip Glass: ‘Einstein on the beach’
Ictus Ensemble; Collegium Vocale Gent; Suzanne Vega

Palau 100. Palau de la Música Catalana, 27 de maig

La proposta ens fa preguntar: pot ser viscuda una teoria científica?

Per als que vam passar una part de la nostra primera joventut als pisos superiors de l’antic Liceu, el títol Einstein on the beach queda d’allò més associat a la perplexitat i incomprensió del públic liceista davant les funcions realitzades l’any 1992. Sort del desig del mateix compositor, Philip Glass, que fos possible entrar i sortir de la sala en qualsevol moment, perquè bona part del públic d’aleshores no va tornar al pati de butaques. Quan dilluns, al Palau, en finalitzar les gairebé tres hores i mitja ininterrompudes d’interpretació d’aquest títol, un públic amb poques desercions es va aixecar tan entusiasmat com extasiat, vaig comprendre allò que alguns hermeneutes de l’art han dictaminat a propòsit de determinades formulacions artístiques: s’avancen a un temps i en necessiten per a la seva plena recepció.

Precisament el temps i les formulacions teòriques fetes pel físic d’Ulm Albert Einstein semblen estar al darrere de l’òpera elaborada per Robert Wilson i Glass. En efecte, més enllà de formulacions estètiques i tècniques adscrites al minimalisme, els oients som convidats a ser colpits per la fisicitat del so i l’experiència derivada d’aquest colpiment. El sotasignat ha hagut de recórrer a la memòria per recordar una experiència semblant i, si bé en el marc d’una cultura musical molt diferent, un concert de la banda irlandesa My Bloody Valentine, amb la seva immensa descàrrega de volum sonor, convidava a aquesta experiència. Immersos en el magma de reiteració de breus motius o d’estatisme harmònic, la proposta de dilluns al Palau de la Música ens fa preguntar: pot ser viscuda una teoria científica? Com afecta el so en el nostre hipocamp la nostra experiència del temps en el temps? Som, sense cap mena de dubte, al davant d’una proposta que convidava l’oient a una recepció que poc tenia a veure amb la recepció tradicional i sí amb la voluntat d’immergir-lo en una nova dimensió en què la localització dels fets, tant en l’espai com en el temps, era (i és) relativa a l’estat de consciència. O sigui: la teoria de la relativitat d’Einstein, simbolitzat organològicament en l’obra per la presència d’un violí.
Sembla que va ser a París, en els temps de formació de Glass amb Nadia Boulanger, on el compositor va quedar fascinat pel sitarista Ravi Shankar i l’hinduisme. Poques obres semblen estar tan a prop com aquest Einstein on the beach de voler-se erigir en un immens mantra, un terme sànscrit que ve a significar ‘alliberar la ment’. Una ment que, habitualment, a Occident, ve a comportar-se com un mico que salta de branca en branca i que perd la referència del tronc principal de l’arbre. La versió radical i pura d’uns excelsos i superlatius Ictus Ensemble, Collegium Vocale Gent i Suzanne Vega ens va portar fins a un estat de concentració profunda que possibilitava aquest nou estat de consciència, allò que el sànscrit anomena dharana. El dharana que ens fa conscients de la impossibilitat de “mesurar les aigües dels oceans amb una cullereta”.


ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt / Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de