ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Suzanne Vega, en un infinit 'Einstein on the beach'

29/5/2019 |

 

Programa: Einstein on the beach, de Philip Glass

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

La cantant novaiorquesa va actuar com a carismàtica narradora en la versió concert de l'òpera minimalista de Philip 

Aquest dilluns Suzanne Vega va tornar a Barcelona, gairebé una dècada després de la seva última visita, però no per interpretar-nos les seves cançons, sinó per exercir de narradora d’un clàssic avantguardista: la versió concert de l’òpera ‘Einstein on the beach’, de Philip Glass i Robert Wilson. Una obra que el 1976 va causar tanta fascinació com perplexitat en la seva estrena al Festival d’Avinyó, i que avui continua sent un artefacte diferent, amb les seves regles pròpies d’escenificació i relació amb el públic.

Tres hores i mitja de música infinita enquadrades en el cicle que el Palau dedica a Glass dins d’aquesta temporada. Minimalisme ‘hardcore’ portador de vibrants progressions harmòniques, forat negre d’energia en sintonia conceptual amb un mite del segle XX: la figura d’Einstein, i la ciència com un tren en el qual viatjar més enllà de l’espai i el temps, vehicle del conflicte moral (il·lustrat a través del judici i la presó) i amb destinació al cataclisme atòmic. Amb tot això té a veure aquesta obra de la qual Glass mai ha volgut indicar un sentit precís, i que cada oient pot llegir a la seva manera.

Llibertat a la sala
Igual de lliure pot ser el seu comportament durant l’execució: les portes de la sala simfònica del Palau es van mantenir obertes perquè si algú ho volia pogués aixecar-se, baixar per exemple a prendre un cafè, sortir fins i tot a sopar i tornar per assistir al clímax de l’obra. O al contrari: mantenir-se atent a les dinàmiques musicals, a la conjunció de textures electròniques, flautes travesseres, clarinet, saxo i violí (al·lusió al mateix Einstein) de l’Ictus Ensemble, i a les 14 veus, masculines i femenines, del cor, també belga, Collegium Vocale Gent. Així ho va voler sempre Glass, i així va respondre el públic, en el qual a partir de l’hora i mitja d’immersió ‘minimal’ es van començar a registrar baixes (moltes sense retorn).

Es pot entendre: ‘Einstein on the beach’ desconcerta amb les seves construccions catedralícies, les seves marors plenes de mística i els seus insistents bucles repetitius, reflex del gust de Glass pels ‘temps llargs’. Aquí, Suzanne Vega va representar un toc de serena humanitat des de la seva primera intervenció, en la ‘Knee 1’, amb la veu gairebé fosa amb la instrumentació i entre les invectives marcials del cor, que recitaven nombres de patrons rítmics i els noms de les notes musicals. Vega també es va comportar amb informalitat, asseient-se als esglaons laterals de l’escenari per descansar en alguns passatges.

La sessió va esdevenir hipnòtica i a partir de cert punt ja només es tractava de deixar-se endur per les ones profundes, d’atendre la irresistible invitació al viatge espacial del tercer acte, camí de l’apocalipsi i de l’epíleg romàntic redemptor. L’amor com a cura, en boca d’una Suzanne Vega discreta i carismàtica, absorta en el seu paper, que va culminar l’obra relatant l’escena del petó i aixecant una llarga ovació, la primera i última d’aquesta nit diferent, entorn d’una peça de música que resulta encara desafiadora quatre dècades després. 


Jordi Bianciotto
El Periódico de Catalunya

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de