Cerca de crítiques

Enquesta

Entre l'elixir i la condolència: una reposició i un homenatge

16/2/2019 |

 

Programa: Donizetti: L'elisir d'amore

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell. 13 de febrer de 2019.

Donizetti: L’elisir d’amore

Núria Vilà (Adina), César Cortés (Nemorino), Manel Esteve (Belcore), Juan Carlos Esteve (Dulcamara), Laura Obradors (Giannetta). Cor AAOS. OSV. Santiago Serrate, director musical. Carles Ortiz, director d’escena. Jordi Galobart, escenografia.

Teatre de La Faràndula de Sabadell. 13 de febrer de 2019.

 

Amb les paraules d’Antoni Quintana i Carles Ortiz en record per Xavier Gondolbeu, vice-president de l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell i marit de Mirna Lacambra, aixecava el teló del segon títol operístic d’aquesta temporada a la Faràndula. En aquesta ocasió tornava el muntatge de L’elisir d’amore donizettià de la temporada 2011-12 pels interessos del cicle òpera a Catalunya i el sotrac pel canvi en la legislació de l’IVA, aprovada durant el darrer mandat del Partit Popular espanyol. 

La tasca de Carles Ortiz com a director d’escena, l’escenografia de Jordi Galobart i la il·luminació de Nani Valls presenten una producció tradicional i estàndard, que explica la història de manera planera i senzilla. Defineixen i contrasten suficientment els personatges emmarcats per un decorat predominantment blanc, pulcre i pinzellades de blau ubicant l’acció en un poble mariner. Des de la vessant del gest s’explica l’acció i la psicologia dels personatges de manera expeditiva i eficaç; tot i algunes solucions surrealistes com la conga i altres ballarugues del cor i algun personatge per trencar l’estatisme i la frontalitat (stretta del final acte I i cor femení de l’acte II). Són un tic escènic en passatges difícils de solucionar com el referit, l’únic interès del qual és musical. Ben trobat l’acompanyant mut de Dulcamara.

Quintet protagonista

Una de les virtuts de Mirna Lacambra és saber repartir joc entre potencials valors de la lírica i reconèixer-ne la progressió. El quintet solista responia a aquesta voluntat amb eficàcia i encert vocal i escènic excepte en un cas. I és que al Dulcamara de Juan Carlos Esteve li cal guanyar presència escènica per arrodonir les estimables eines còmiques i vocals que ha demostrat en comprimaris anteriors i en produccions i recitals lírics. A banda d’un cert destimbrament vocal, tendeix a retratar-lo com un titxarel·lo amb un cop de sort pel seu negoci més que com un gran farsant de distinció senyorívola. I Dulcamara és una autèntica festa escènica que requereix de major histrionisme i intencionalitat en l’entonació. Manel Esteve -cap parentesc familiar amb l’anterior- va signar un Belcore magistral en l’equilibri entre domini escènic, vis còmica i una veu fosca, ample capaç d’omplir la sala i sense problemes d’estil en la seva particel·la.

Núria Vilà sembla haver polit antics defectes en el recolzament diafragmàtic i emissió. La seva Adina, només tènuement pícara i seductora, va sobresortir per la riquesa del timbre i l’equilibri calculat en el pes de les notes dins la coloratura (duo amb Dulcamara). El cant més spianato de “Prendi per me sei libero” o la cadència del duo amb Nemorino a capella rubricaven la millor actuació que li he escoltat fins al moment. Com Vilà, César Cortès també debutava el seu rol i va lluir un cant ben impostat, molt musical, natural, elegant, de volum moderat i de timbre bonic, càlid i homogeni. El hit “Una furtiva lacrima” dotat amb un caire de serenata arrencava algun “bravo” inevitable en coronar la peça amb una magnífica messa di voce. Molt correcta la Gianneta de Laura Obradors que temporada a temporada progressa amb petits papers.

El sabadellenc Santiago Serrate signava una estrena que, com la majoria de primeres nits d’una producció, va tenir puntuals desajustos. Va ser curós en no tapar als cantants i tot i alguns tempi lents (concertant acte I, ritornellos orquestral), la funció va ser satisfactòria. Cor femení excel·lent, mentre que el masculí necessita reincoporacions. 

Albert Ferrer Flamarich