ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Dues històries familiars en clau familiar

12/3/2019 |

 

Programa: Obres de Leopold i Wolfgang Amadeus Mozart.

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell. 8-3-19.

Papà Mozart

Obres de Leopold i Wolfgang Amadeus Mozart.

Joan Pera i Roger Pera, actors. Sergi Belbel, guió. Carles Pachón, baríton. Júlia Farrés-Llongueras, soprano. Carles Marigó, piano. OSV. Rubén Gimeno, director musical. Miquel Gorriz, director d’escena.

Teatre de La Faràndula de Sabadell. 8-3-19.

 

A Catalunya, la Simfònica del Vallès està renovant el format de concert. Si més no, el vesteix i l’atansa a una experiència més rica sumant-hi altres canals artístics per a oferir espectacles que juguen amb la multimodalitat. És a dir, amb la coordinació de diversos canals simultàniament com els jocs de llums, la música, el text, el gest i l’escena –i un ample suport de possibilitats audiovisuals-. Les resultants, en general, són propostes molt ben travades sobre el paper i en la seva realització. Quelcom que diu molt d’una orquestra que funciona com a cooperativa, davant altres formacions nodrides amb fons públics de l’ecosistema musical català –i espanyol-.

En aquest sentit i com en els concerts sobre bandes sonores musicals de pel·lícula, l’OSV ha tornat a encertar de ple en el format i el contingut de “Papà Mozart”. És un espectacle amb bons fonaments textual, musical, actoral i de direcció. Àgil i entretingut a partir d’un guió de Sergi Belbel, es basa en una selecció de cartes entre Mozart i el seu pare, que són interpretats per dos grans actors com Joan i Roger Pera en una doble estranya parella: la de pare i fill interpretant a uns altres pare i fill. Per cert, Roger Pera ja va encarnar el rol de Mozart en l’ Amadeus de Shaffer el 1999.

El desenvolupament d’aquesta mena de biopic teatral sobre Mozart arriba fins a la mort de Leopold el 1787. Apel·la als vincles d’infància i familiars en el reflex d’una història humana, amb barreja de realitat i ficció, tocs de paròdia i temes diversos com la mort des de la quotidianitat, la consciència de l’artista, les limitacions d’una societat jerarquitzada i la difícil autosuficiència econòmica i personal. Dirigit a un públic molt ample, la direcció de Miquel Gorriz sap confegir un accentuat relleu a la vessant humana, còmica i tràgica de la relació. A més, soluciona punts difícils com les intervencions en escena del baríton Carles Pachón i la soprano Júlia Farrés, presentats com a projeccions de la ment mozartiana.

La il·luminació canviant, tant en els diàlegs com en els interludis musicals, reforçava l’embolcall multimodal i participa d’un ritme que, no obstant, no dilueix certa sensació de certa segmentació per la considerable quantitat de text. Per la seva part, la selecció musical a càrrec del president i música l’orquestra, Jordi, cohesiona la posada en escena incloent un tast –a vegades massa fugaç- de la majoria de gèneres abordats per Mozart. Peces molt conegudes pel gran públic amb altres pròpies del repertori seguien un ordre que obria possibilitats semiòtiques en la intenció dramatúrgia. Un exemple: la inclusió de la Simfonia concertant per a violi, viola i orquestra després d’un sentit diàleg entre els Mozart.

Per últim, l’al·licient d’una trobada post-concert entre els actors i el públic va arrodonir una funció satisfactòria en tots els aspectes menys en un de fonamental: la recreació musical. Sota la batuta de Rubén Gimeno, que com a ex-titular només dirigeix l’OSV programes en sessions de bandes sonores musicals –cap programa de concert amb gran repertori-, l’OSV va oferir un nivell de conjunt baix. Tristament baix: cordes desafinades, retrassos en el tempo i un lleuger caos en les textures davant l’ofici d’un Rubén Gimeno que no semblava ser-ne la causa: algunes indicacions agògiques i la voluntat de conjuntar-los es percebien fàcilment (atacs, sforzandi).

Fos quin fos el motiu, l’OSV no es pot permetre distar del seu màxim nivell en un projecte de l’ambició artística i ressò d’aquest. I menys amb el Teatre de La Faràndula absolutament ple i un programa que s’exportarà a altres poblacions. Els esforços en la gestió i programació de la darrera dècada, encara no prou reconeguts per la majoria de la crítica musical del país, poden anorrear-se fàcilment sense manllevar l’etiqueta d’orquestra mediocre que encara li pengen alguns. I el que és pitjor: corrobora la irregularitat com una característica d’aquesta formació. Desaprofitar produccions tan esforçades i atractives com Papà Mozart pot suposar una sentència i un risc que voreja el suïcidi artístic. 


Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de