ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

El Kronos Quartet no encén el Grec

28/6/2019 |

 

Programa: Kronos Quartet

Lloc i dia:Teatre Grec

Tèbia resposta del públic en la inauguració del festival amb música contemporània

Feia molt de temps que el festival Grec no s'inaugurava amb música. De fet, el 2012 es va haver de suspendre l'actuació de Pascal Comelade per culpa de la pluja. Ja tocava, doncs. Però un quartet contemporani, encara que fos el Kronos, sens dubte el més interessant que hi ha actualment, no semblava a priori una bona elecció, ja se sap que la música contemporània espanta més que atreu.

En la pràctica ahir ningú va fugir de l'amfiteatre de Montjuïc, és clar que en dia d'inauguració bona part dels assistents són convidats i els convidats no acostumen a prodigar-se en les seves emocions, especialment si són negatives.

Ningú va fugir però els aplaudiments tampoc van ser per tirar coets, només al final es va imposar la cortesia. I això tenint en compte que, malgrat el que es podia esperar, el programa tampoc va ser un excés de radicalitat, més aviat al contrari.

Ja d'entrada el Grec havia començat la seva marxa, ahir a la nit, amb deu minuts de retard d'una manera una mica sorprenent i peculiar: amb les notes de l'himne nord-americà. Això sí, en una transcripció per a quartet de corda de la històrica versió que en va fer Jimi Hendrix en el festival de Woodstock del 1969. El quartet va dedicar la seva distorsionada i feridora versió a l'inquilí de la Casa Blanca.

Aquest va ser l'inici oficial però, en realitat, el Grec havia començat ja feia un parell d'hores, quan quatre quartets diferents de l'ESMUC havien omplert de música contemporània els jardins mentre els assistents batallaven en les llargues cues per aconseguir un mos o una beguda. La nota dominant era la indiferència davant d'una música que no tenia res d'ambiental i que només va aconseguir que les animades converses que hi havia al voltant haguessin d'augmentar el volum.

Una mica allunyats de la música una corrua de polítics destacaven més que per la seva presència pel nombrós contingent d'escortes amb posat neguitós que els envoltava. L'alcaldessa Ada Colau, d'un verd virolat, destacava al costat del ministre de Cultura en funcions, José Guirao, en tons foscos més discrets –feia 14 anys que un ministre espanyol no venia al Grec (l'última va ser Carmen Alborch). Entre els polítics, la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, Jaume Collboni, Joan Subirats o Ferran Mascarell.

Després de la sorpresa inicial, el Kronos, com sempre amplificats, van recórrer a versions peculiars dels Everly Brothers, Janis Joplin o Mahalia Jackson abans de proposar una dissonant visió de tres temes que cantava Pete Seeger. Maria Arnal es va unir al quartet per a aquestes tres cançons i va arrencar les primeres ovacions càlides de la nit. El quinto regimiento va permetre que Arnal mostrés el seu poder. Va seguir La vall del Riu Vermell i va concloure aquesta tanda amb un emotiu Turn Turn Turn, en què fins i tot una part del públic es va atrevir a cantar tímidament. La presència de Maria Arnal, acomiadada amb una ovació clamorosa, va justificar una vetllada força apagada. Una altra de les justificacions d'aquesta inauguració van ser les magnífiques projeccions de la videoartista Alba G. Corral que van acompanyar totes les interpretacions.

Després del plat fort de la nit va venir un quartet amb electrònica de Terry Riley recordant l'11 de setembre del 2001, que va transcórrer sense pena ni glòria. Una música massa intensa per a un ambient que no ho era.

Per finalitzar, un quartet de Philips Glass dedicat al Kronos va ser interpretat amb l'ajuda de tres dels quartets de l'ESMUC. Va sonar aparatós, res més. Gran ovació i el lògic bis amb el qual van tornar a l'inici del programa: la seva ja clàssica versió del Purple Haze de Jimi Hendrix. Una part del públic ja havia abandonat l'amfiteatre per assaltar les habituals degustacions de cortesia de coca, vi i gintònic prescindint d'un final frenètic. 


MIQUEL JURADO
El País

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de