Cerca de crítiques

Enquesta

Vindicació de Violetta Valéry

7/8/2019 |

 

Programa: 'La Traviatta' de Verdi

Lloc i dia: Festival Castell de Peralada

La Traviata
Direcció musical: Riccardo Frizza. Direcció escènica i escenografia: Paco Azorín. Intèrprets: Ekaterina Bakanova, René Barbera
Festival Castell de Peralada, dilluns, 5 d’agost 

Paco Azorín va tri­om­far fa qua­tre anys a Pera­lada amb una posada en escena de l’òpera Otel·lo, de Verdi, en què Iago, inter­pre­tat pel gran Car­los Álva­rez, s’enfi­lava sobre un mur des del qual espi­ava i, de fet, con­tro­lava la resta de per­so­nat­ges. Un mun­tatge amb una idea (Iago com un mani­pu­la­dor que, a la manera d’un direc­tor d’escena, mou els fils de l’acció) expres­sada clara­ment a través de l’esce­no­gra­fia i la dis­po­sició dels per­so­nat­ges. Pas­sat aquest temps, Azorín ha tor­nat a Pera­lada amb un nou mun­tatge (una copro­ducció del fes­ti­val amb l’Òpera d’Ovi­edo estre­nada dilluns i que avui tor­narà a repre­sen­tar-se a l’Audi­tori Parc del Cas­tell) d’una altra obra de Verdi que, indis­cu­ti­ble­ment, és de les més cèlebres: La Tra­vi­ata. Ho ha fet amb un munt d’idees, que pas­sen de manera fona­men­tal per una lec­tura femi­nista i per una vin­di­cació de Vio­letta Valéry com una dona alli­be­rada, però cre­ant dub­tes sobre la clare­dat amb la qual es con­cre­ten i així es visu­a­lit­zen escènica­ment.

Des que es va estre­nar, a mit­jan segle XIX, i encara més un segle i mig després, La Tra­vi­ata es pot con­si­de­rar una crítica de la moral bur­gesa que, encar­nada en Gior­gio Ger­mont, accep­ta­ria hipòcri­ta­ment el fet de diver­tir-se amb una “dona lliure”, però no ena­mo­rar-se’n ni com­pro­me­tre-s’hi. Això sense obli­dar que el pare d’Alfredo (a la vegada un ena­mo­rat pos­ses­siu i narcís) li demana per la seva con­nivència i benes­tar (que la seva filla es pugui casar amb un home d’una família que la rebut­ja­ria si el germà con­tinués vivint amb una “cor­te­sana”) un sacri­fici a Vio­letta i que, en acon­se­guir-ho, li diu com si així demostrés la seva huma­ni­tat: “Plora, des­gra­ci­ada, plora.” Tan­ma­teix, si bé s’hi insis­teix amb diver­ses cites reproduïdes en una ine­vi­ta­ble pan­ta­lla al fons de l’esce­nari i es remarca en el pro­grama de mà com si el per­so­natge fos una pio­nera de l’eman­ci­pació feme­nina, ¿Vio­letta és cer­ta­ment una dona alli­be­rada per molt que canti “sem­pre libera”? Pot­ser ho és ínti­ma­ment, pel que fa al seu desig, ¿però no depèn dels seus amants i, sobre­tot, no és una víctima de la moral bur­gesa, davant la qual clau­dica?

En tot cas, la lli­ber­tat de Vio­letta és un tema que podria dis­cu­tir-se, men­tre que, al cap­da­vall, els pro­ble­mes del mun­tatge tenen a veure amb la con­fusió pro­vo­cada per certs ele­ments i presències o en la manera de posar en escena les idees. Des del pri­mer moment apa­reix a l’esce­nari una nena. Se’ns con­vida a ima­gi­nar-la com la hipotètica filla de Vio­letta i Alfredo, com la con­cessió d’una mena d’ave­nir a la seva relació, però no se sap gaire bé què hi fa, allà, i tam­poc sem­bla que ho sàpiguen els pro­ta­go­nis­tes, que l’abra­cen de tant en tant. D’altra banda, a l’esce­nari es crea una dua­li­tat entre una dimensió horit­zon­tal (en què els can­tants repre­sen­ta­rien la rea­li­tat dels per­so­nat­ges) i una altra de ver­ti­cal, amb acròbates que, movent-se lli­gats amb cor­des, encar­na­rien els desit­jos més o menys ama­gats. Aquesta és la teo­ria, però no vol dir que això s’acabi de reve­lar a l’esce­nari, on tam­poc s’entén per què Alfredo s’arros­sega per terra, com si ell fos qui s’hagués de morir, i els mem­bres del cor s’hi amun­te­guen en les fes­tes amb movi­ments pre­vi­si­bles i acti­tuds fins i tot una mica vul­gars.

Tan­ma­teix, amb l’Orques­tra Simfònica del Gran Tea­tre del Liceu conduïda de manera con­vin­cent per Ric­cardo Frizza i el Coro Inter­mezzo diri­git per José Luis Basso, aquest mun­tatge de La Tra­vi­ata té un valor indis­cu­ti­ble: la soprano russa Eka­te­rina Baka­nova, que, amb força expres­siva, no només va afron­tar totes les “agu­des” difi­cul­tats vocals del seu per­so­natge, sinó que el va encar­nar amb con­vicció dramàtica. Amb el tenor René Bar­bera com un dis­cret Alfredo, qui millor va donar-li la rèplica va ser el con­tun­dent baríton Quinn Kel­sey, intèrpret del mani­pu­la­dor Ger­mond.

IMMA MERINO
El Punt / Avui