Cerca de crítiques

Enquesta

Un domini absolut

11/8/2019 |

 

Programa: Juan Diego Flórez

Lloc i dia:Festival Castell de Peralada

Juan Diego Flórez
Altres intèrprets: Ruzan Mantashyan, soprano; Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Guillermo García Calvo
Festival Castell de Peralada. Auditori del parc, 9 d’agost 

Flórez mos­tra una suprema elegància vocal amb un fra­seig exqui­sit
Quan Juan Diego Flórez va can­tar Nes­sun dorma diven­dres a Pera­lada, feia dues hores i mitja que, amb un des­cans de vint minuts, durava el con­cert. Tal durada mesura la inten­si­tat amb la qual el tenor peruà ha arri­bat a sen­tir-se a gust en un esce­nari. Tant és així que, després d’abor­dar un reper­tori d’àries i duets operístics, va con­ce­dir-se el plaer d’aga­far la gui­tarra per inter­pre­tar cançons popu­lars peru­a­nes i una versió del Cucur­ru­cucú, paloma amb una deli­cada cadència. Una altra cosa és que cantés Gra­nada en començar els bisos, però va ser l’única mos­tra d’un gust dubtós d’aquest tenor que, men­tre con­ti­nua exhi­bint una suprema elegància vocal amb un fra­seig exqui­sit i uns aguts pri­mo­ro­sos sense ser mai estri­dents, ha adqui­rit un domini abso­lut de l’escena en la seva madu­resa com a intèrpret.

Amb l’Orques­tra Simfònica del Vallès, diri­gida per Gui­llermo García Calvo, no només va can­tar, però, el tenor peruà, sinó també la jove soprano armènia Ruzan Man­tashyan. El con­cert, en tot cas, només s’anun­ci­ava amb el nom de Juan Diego Flórez i tal cosa em va dur a fer-me una pre­gunta imper­ti­nent i a la vegada pràcti­ca­ment retòrica: hi ha homes que, com ho fan les dones en relació amb intèrprets mas­cu­lins reco­ne­guts, s’ave­nen a un paper secun­dari en els con­certs de grans can­tants feme­ni­nes? Ho dei­xem aquí per expli­car que, junts i per sepa­rat, Flórez i Man­tashyan van can­tar peces extre­tes d’un reper­tori que ha defi­nit la car­rera del tenor: Char­les Gou­nod (amb el qual van obrir la pri­mera i la segona part amb àries i duets de Roméo et Juli­ette i de Faust, de manera res­pec­tiva) i el bel canto romàntic de Gae­tano Doni­zetti (amb el qual Flórez va cul­mi­nar la pri­mera part inter­pre­tant Tombe degli avi mei... Fra poco a me rico­vero, de Lucia di Lam­mer­moor) pas­sant pel duet joiós J’ai marqué l’heure du départ... Nous viv­rons à Paris tous les deux”, de Manon, de Jules Mas­se­net.

Al final, però, com si el tenor lleu­ger insinués un pas cap al dramàtic, van abor­dar les àries i el duet més cèlebres (Si, mi chi­a­mano Mimi, Che gelida manina i O soave fan­ciu­lla) de La Bohéme. En l’evo­lució de la seva veu, Flórez comença a incor­po­rar Puc­cini i ho fa amb tanta segu­re­tat que, amb les mans este­ses i el públic dem­peus, ho va rema­tar amb el Nes­sun dorma.

 

IMMA MERINO
El Punt/Avui