ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Quanta, quanta música!

12/8/2019 |

 

Programa: Mahler Chamber Orchestra (MCO) amb Gustavo Dudamel

Lloc i dia:Festival Castell de Peralada

Gustavo Dudamel
Altres intèrprets: Mahler Chamber Orchestra & Friends. María Valverde, narradora.
Festival Castell de Peralada. Auditori del parc, 10 d’agost 

Mah­ler fa una mena de decla­ració d’inten­ci­ons i mos­tra la vocació de dei­xar empremta
Quan Gus­tavo Duda­mel i el cen­te­nar de músics que for­ma­ven la Mah­ler Cham­ber Orc­hes­tra & Fri­ends van aca­bar d’inter­pre­tar la sim­fo­nia Tità, diu­menge a Pera­lada, em vaig sen­tir esgo­tada, joio­sa­ment esgo­tada. No sé si la resta d’espec­ta­dors entu­si­as­mats van com­par­tir aquesta sen­sació, però, en tot cas, em sem­bla l’efecte propi de la Pri­mera Sim­fo­nia de Mah­ler, amb tot el seu tor­rent musi­cal, amb la diver­si­tat d’emo­ci­ons que conté i pro­cura, des de l’exal­tació fins a la malen­co­nia, amb l’espec­ta­cu­la­ri­tat impe­tu­osa i fins acla­pa­ra­dora de la massa orques­tral, amb l’atenció que reque­rei­xen els mati­sos apor­tats pels solos i els grups ins­tru­men­tals. Quanta, quanta música! A vega­des és pos­si­ble sen­tir que ja no pots més, com ho fa la mateixa sim­fo­nia, que sem­bla exhau­rir-se, però després reco­mença fins a remun­tar exul­tant.

En aquesta obra encara juve­nil del com­po­si­tor bohemi, que va ges­tar-la als 28 anys, hi ha una potència que no es pot mesu­rar, una mena de decla­ració d’inten­ci­ons i una vocació de dei­xar empremta. Mah­ler poua d’una herència, sobre­tot romàntica, però s’obre i con­vida a noves sono­ri­tats, rees­criu fanfàrries i mar­xes fúnebres, incor­pora dan­ses folklòriques, com ara el ländler austríac a l’scherzo cor­res­po­nent al segon movi­ment, i cançons popu­lars, com ara la fran­cesa Frère Jac­ques en ini­ciar-se el ter­cer movi­ment, en con­trast amb el seu caràcter de marxa fúnebre.

Des del Lang­sam, sch­lep­pend. Wie ein Natur­laut (el pri­mer movi­ment, que s’anun­cia, doncs, “com un soroll de la natura” que ha d’arri­bar “a poc a poc”) fins a l’Agi­tato. Stürmisch bewegt, el quart i últim movi­ment, cer­ta­ment tem­pestuós, la Sim­fo­nia núm. 1 en re major, de Mah­ler, va arri­bar amb tota la seva força i també amb tot el seu lirisme, amb la seva espec­ta­cu­la­ri­tat i el seu inti­misme, amb els seus clímaxs i els seus defa­lli­ments.

En aca­bar, Duda­mel, pot­ser el més gran divo entre els direc­tors d’orques­tra actu­als, i asse­gu­ren que el més ben pagat, va fer que pràcti­ca­ment tots els músics d’una orques­tra vivíssima (amb una part esta­ble i una altra que va mudant) s’aixe­ques­sin per rebre els aplau­di­ments. Això, men­tre ell se situ­ava enmig dels músics per fon­dre-s’hi i con­fon­dre-s’hi. Una posada en escena? En tot cas, una posada en escena que va per­me­tre fer justícia als intèrprets.

Després de la Pri­mera Sim­fo­nia de Mah­ler, que va ocu­par la segona part del con­cert, no s’hi podia afe­gir res més, i és així que no hi va haver cap bis. En la pri­mera part, es va inter­pre­tar El somni d’una nit d’estiu, de Men­dels­sohn, adap­tació musi­cal de la comèdia de Shakes­pe­are amb fades i fil­tres d’amor amb efec­tes sor­pre­nents. La música va arri­bar de manera llu­mi­nosa, però, amb una direcció escènica del cine­asta veneçolà Alberto Arévalo, els dibui­xos al·lusius hau­rien pogut sem­blar sobrers. El cas és que un film d’Arévalo, El liber­ta­dor, va fer que Duda­mel, amic del cine­asta que en va diri­gir la banda sonora, conegués la seva dona, l’actriu María Val­verde, que va actuar com a nar­ra­dora. Però tal cosa ens acos­ta­ria a la crònica social amb la cèlebre marxa nup­cial de Men­dels­sohn que llu­eix en la peça.


IMMA MERINO
El Punt/Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de