ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Dudamel a Peralada. Una mala crítica

12/8/2019 |

 

Programa: Mahler Chamber Orchestra (MCO) amb Gustavo Dudamel

Lloc i dia:Festival Castell de Peralada

Hi ha algunes vegades (ben comptades, també cal dir-ho…) en que la feina d’un crític, cronista, narrador, diletant, o el que hagi de ser qui aquestes línies escriu es torna inútil, subjectiva, estèril i pretensiosa, arrossegat pel colpidor espectacle que ha presenciat. Avui és un d’aquests moments, el dia de fer una mala crítica.

Aquest 10 d’agost passarà a la història dels annals del Festival Castell de Peralada com una de les vetllades més extraordinàries de la ja seva important història. Gustavo Dudamel i la Mahler Chamber Orquestra (engrandida amb col.laboradors fins a la formació de filharmònica) portaren a Peralada un programa doble compost per la música incidental de Mendelssohn per a El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare i la Simfonia Tità de Mahler; és a dir, dues obres emparellades per la seva fina descripció de la natura i el talent de dos jueus immortals.

Segons els racistes comentaris de Wagner (El judaisme a la música), “el músic jueu barreja les diferents formes i variants estilístiques de tots els mestres i de totes les èpoques. En la seva música, topant una i altra vegada amb el més curiós caos, trobem acumulades les peculiaritats formals de totes les escoles”. Doncs benvingut sigui aquest caos, aquesta natura frondosa de riques sonoritats, aquesta modernitat en el discurs sorgida de les fresques fonts del passat i aliena a qualsevol classificació nacional, racial o estilística.

Mendelssohn va escriure la música incidental per a la màgica comèdia romàntica de Shakespeare el 1842, fruit de l’encàrrec del rei Frederic Guillem IV de Prússia, un monarca il.lustrat, gran amant i mecenes de les arts que, fascinat pel teatre, tanmateix encarregaria altres obres incidentals als millors compositors alemanys del moment, entre ells, Meyerbeer i la seva Struensee.

Mendessohn ja havia compost el 1826 una obertura de concert sobre el text de Shakespeare, amb només 17 anys. Temps després, per a Berlín, afegiria a l’inspirat fragment un seguit d’episodis instrumentals i vocals que completessin una representació de l’obra que va tenir lloc a Sans Souci, el palau d’estiu de la cort prussiana.

La batuta de Dudamel, ja des dels primers moments, va transmetre tota la fantasia dels pentagrames de Mendelssohn, brillantment descrita per una orquestra en estat de gràcia, amb unes cordes lluminoses, compactes i uns vents d’una articulació envejable. La interpretació també va estar protagonitzada en els breus episodis vocals, d’una forma excel.lent, pel Cor de noies de l’Orfeó Català, la soprano Mercedes Gancedo i la mezzosoprano Lídia Vinyes-Curtis. La bella actriu María Valverde recità alguns fragments de l’obra shakespeariana (amb una deficient megafonia per part de l’organització), però sense afegir cap gaudi dramàtic destacat a la gran interpretació musical, més enllà de conèixer-se a través de la premsa rosa el seu matrimoni amb Dudamel, les seves pel.lícules i sèries per a la televisió. Però Shakespeare li quedà massa ample.

Malauradament es decidí acompanyar la versió amb projeccions d’imatges, d’un naïf gairebé de conte infantil, descoordinades amb els diferents episodis explicats en música per Mendelssohn i que gens aportaren a la interpretació, desconcentrant però del gaudi de la imponent orquestra. És una pràctica que en els últims temps s’ha posat de moda, castrant totalment la capacitat d’imaginació del públic. Només calia aixecar la mirada, fruir del cel estrellat, dels aromes dels màgics jardins de Peralada, de la suau brisa que semblava transmetre’ns les rialles de l’entremaliat Puck o els brams del desesperat Nick Bottom. Per tant, no deixarem de reivindicar la nostra llibertat per somiar.

A la segona part, ja lliures de projeccions i recitats estèrils, la rauxa romàntica i bucòlica continuà amb la simfonia de Mahler. L’agut de les cordes amb que s’inicia la monumental obra, amb una tensió extenuant durant llargs compassos, ja se’ns clavà en la ment, en un primer moviment d’una luxúria orquestral escoltada com poques vegades en una interpretació simfònica. L’espectacularitat d’aquest primer fragment fins i tot va fer esclatar en aplaudiments part del públic.

En el segon moviment, un scherzo a ritme de Ländler, Dudamel ens regalà una lectura sorprenent a cada moment, amb un sentit dansaire envejable, i on tota l’orquestra semblava ballar als gestos de la seva batuta.

Però potser la pàgina més emocionant va ser la tenebrosa marxa fúnebre del tercer moviment, amb una precisió mil·limètrica de timbales i contrabaix del famós tema, extret de la melodia infantil Frère Jacques, i que Mahler transformà en una enigmàtica i misteriosa processó enmig d’un tètric bosc. El silenci final va ser un dels més colpidors que recordem.

La simfonia acabà amb l’esclatant Agitato, un llarg tour de force per a totes i cadascunes de les famílies orquestrals, especialment per a uns gloriosos metalls d’una afinació immillorable, alçats entre la imponent construcció dirigida per Dudamel, un mag de la batuta que està cridat a formar part de la llista dels més selectes directors de la història. 


Dani Cortés Gil
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de