ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

La bellesa d'allò senzill

22/8/2019 |

 

Programa: Nicholas Argelich

Lloc i dia:Schubertíada a Vilabertran

Tot gran pianista manté una relació diferent, particular i intransferible, amb el teclat que, sovint, es percep observant la seva posició sobre la banqueta i l’actitud envers el teclat. És llegendària l’obsessiva proximitat a les tecles i l’alçada de la banqueta d’un cas extrem com el de Glenn Gould, el hieratisme aristocràtic, amb l’esquena recta, d’un gran com Rubinstein, l’elegància i naturalitat d’un Benedetti Michelangeli o la intimitat amb el teclat de Sviatoslav Richter, per citar alguns casos paradigmàtics.

El primer que sobta en Nicholas Angelich, que ha tornat a la Schubertíada a Vilabertran després d’un primer recital ara fa dos anys, és l’equilibri inestable en què es posiciona, al límit de la banqueta i amb el seu cos voluminós a una certa distància del teclat. Una posició que, en atacar les primeres notes, després d’acariciar-les suaument i en silenci, produeix un so vellutat però poderós, musculat però sense estridències. I, sobretot, una sensació de control, de domini absolut del discurs que vol oferir i del so que vol crear.

A Vilabertran, les primeres notes de la Sonata Op. 26 de Beethoven, malgrat la inevitable reverberació de l’església romànica, van sonar nítides i el fraseig va fluir, des d’un bell començament, de manera natural. El pianisme d’Angelich està allunyat de qualsevol impostura i l’honestedat del seu discurs, fruit d’un treball aprofundit de la partitura i el seu context i d’una tècnica impecable, es va percebre en la clara, senzilla exposició de les variacions del primer moviment d’aquesta peculiar composició en la qual Beethoven s’allunya de la forma sonata tradicional a la recerca de noves fórmules estructurals.

Obra de transició entre el Classicisme i el Romanticisme, aquesta Sonata núm. 12 està clarament vinculada a la Simfonia Heroica, creada aquells primers anys del segle XIX, com es posa de manifest en el tercer moviment, una marxa fúnebre a la mort de l’heroi que prefigura el perfum d’una nova estètica. Tot i això, Angelich va optar per mantenir l’obra dins d’una concepció de perfil clàssic, donant preeminència a l’equilibri estructural sense força mai l’expressivitat. Una opció que podríem debatre, com succeeix inevitablement en les obres d’aquest període, però que en mans d’Angelich va sonar convincent per la claredat del plantejament i la perfecció de l’execució.

Però el punt àlgid d’aquest magnífic recital va arribar amb la interpretació de les Visions fugitives, de Sergei Prokófiev. Una versió superlativa d’un intèrpret que, aquí, es va mostrar en la plenitud de les seves capacitats pianístiques i artístiques, madur i brillant, aportant a cadascuna d’aquestes curtes peces el to adient, individualitzant-les, atorgant a cada miniatura el seu sentit però integrant-les en un tot orgànic. Humor, nostàlgia, abandonament, paisatges, ironia. Tot va sorgir de manera espontània de la partitura del compositor rus – en la que es perceben reminiscències de Scriabin, Schönberg o fins i tot Stravinski-, i del teclat del pianista americà, que va signar una interpretació referencial de l’obra amb què va culminar una primera part pel record.

Amb un públic ja entregat, la segona part es va iniciar amb el Coral bachià Wachet auf, ruft und die Stimme, en l’arranjament de Ferruccio Busoni, frasejat amb elegància i amb un acurat control del pedal, que va donar pas a les àrdues i exigents Variacions i fuga sobre un tema de Händel, escrites per Johannes Brahms el 1861. De nou, Angelich va submergir-se en aquesta complexa partitura amb naturalitat, desgranant una variació rere l’altra amb infinitat de colors i recursos expressius per posar la cirereta amb una fuga final absolutament estremidora, plena de virtuosisme, en la que l’estructura i les diferents veus van ser exposades amb claredat meridiana i una articulació absolutament impecable.

Un brillant final per a un gran recital d’un pianista superlatiu en un moment de maduresa indiscutible. Dues propines, dedicades a Schumann i plenes d’intimitat, van tancar el primer cap de setmana d’una Schubertíada que ha arrencat amb força i promet emocions fortes.


Antoni Colomer.
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de