ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Mort i transfiguració mahleriana

9/10/2019 |

 

Programa: Esa-Pekka Salonen i la Philharmonia Orchestra

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

Avança octubre i la temporada musical a Barcelona va inaugurant cicles. La nit de dilluns la d’un dels de major nivell de la ciutat: Palau 100 que enguany ens portarà orquestres de la categoria de la London Symphony, la Revolucionària i Romàntica o la Filharmònica de Viena per citar-ne algunes i directors del relleu de Rattle, Dudamel o Gardiner. I per a la inauguració va triar una obra excelsa, la Novena Simfonia de Gustav Mahler, la darrera que va concloure i que mai va poder escoltar-la juntament amb les altres obres que formen la seva trilogia del comiat (El cant de la Terra i el primer moviment de la Desena) amb un director i orquestra excel·lents: Esa-Pekka Salonen i la Philharmonia Orchestra.

Aquesta magnífica partitura és una sensacional obra d’amor, una abraçada a l’existència del món. Mahler, en males condicions físiques i anímiques, transcendeix les seves circumstàncies i genera una obra serena i nostàlgica, on la mort, acceptada amb resignació, no és la fi sinó només una transfiguració.

Formalment la importància de l’obra es troba als extrems, a l’Andante comodo inicial i a l’Adagio final ‘molt lent i bastant íntim’ amb un Mahler que musicalment aposta més que mai per la melodia que s’imposa a l’harmonia. L’obra engega amb uns acords rítmics sincopats que representen el dèbil pols del malalt compositor i es clou amb una lenta cadència amb uns meravellosos silencis fins el silenci final i definitiu.

Des del primer moviment apareix una dialèctica entre anhel i angoixa amb una presència constant de la mort. També hi ha moment on aflora com sempre la ironia i sarcasme però quan arriba l’hora de la veritat és el moment de l’acceptació, on s’assumeix el destí en una lenta i suau agonia, gairebé amb un lleu somriure als llavis per tot allò que ha viscut. És una simfonia implacable, densa amb moments d’enorme bellesa, síntesi i compendi de l’univers mahlerià, amb un final estratosfèric on Mahler mira enrere i s’acomiada amb un llarg i preciós adéu.

Esa-Pekka Salonen és un molt bon director. En aquesta gira s’acomiada de la Philharmonia Orchestra després d’onze anys com a director titular i l’any vinent tornarà a Califòrnia succeint a Michael Tilson Thomas a la Simfònica de San Francisco. I la Philharmonia és una de les grans. Amb aquests protagonistes calia esperar una gran nit de música i així va ser. Salonen va saber crear un so compacte imprimint intensitat a cada frase amb una gestió impecable de les dinàmiques i pulcritud en les nombroses transicions i modulacions, en una orquestra de grans prestacions i eficàcia en els passatges virtuosístics.

Es ben coneguda l’expressió que Mahler construeix un món sencer a cada simfonia amb tots els mitjans possibles. En aquesta Novena deconstrueix el seu propi univers. El Finale ens ofereix una mostra majúscula de delicadesa, de recolliment, on la música es va descomponent fins el silenci final. En aquest estremidor adagi, pertorbador i d’extrema bellesa, dragonkhan emocional on hi percebem tota l’angoixa però que finalment desprèn cert sentit de redempció, de comiat seré.

Salonen i la Philharmonia destil·laren el seu saber fer aconseguint uns pianissimi de les cordes d’una intensitat extraordinària amb un final que no requereix l’aplaudiment. Després que el director baixes lentament els braços hauríem d’haver marxat cap a casa, capcots, recollits, mirant de recuperar-nos d’aquest rèquiem en tota regla.

També hauríem d’haver-nos assegurat de tancar adequadament els mòbils (fins a tres van sonar a la platea!!!) i portar els caramels desembolicats de casa i cuidar-nos una mica la gola, però això és tot un altre repte que potser algun dia aconseguim superar. 


Ignasi Albors
Catclàssics

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de