ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Els adéus

12/10/2019 |

 

Programa: Esa-Pekka Salonen i la Philharmonia Orchestra

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

La Novena Simfonia de Gustav Mahler és una d’aquelles obres que, abans d’arribar a copsar el seu missatge en tota la seva profunditat i complexitat (si és que això és possible), enlluerna. Són tantes les idees que s’hi poden trobar o intuir i tantes les lectures que se li poden atribuir o amb les que es pot especular, que les possibles interpretacions són inacabables. El mateix Mahler deia al respecte: “Tindria tantes coses a dir sobre mi que renuncio ni tan sols a intentar-ho“.

El primer moviment d’aquest darrer monument simfònic del compositor és una prova fefaent d’això, així com del tractament musical mahlerià de la darrera etapa. Els temes, que van sorgint a borbollons, semblen partícules inconnexes que se succeeixen però, quan un les observa amb més atenció, s’adona que, tot sovint, és el mateix material que es transforma fins a l’infinit creant una unitat difícil de percebre en primera instància. Una música que, sense dubte, mira a cara descoberta el segle XX i deixa enrere, amb nostàlgia però de manera inevitable, el romanticisme simfònic del XIX. Poques coses quedaran per dir al gènere simfònic després de la Novena Simfonia de Gustav Mahler. Per tant, aquesta darrera simfonia és tant un comiat a la seva filla, morta poc abans de la creació de l’obra, com a un univers musical que arriba aquí al seu col·lapse. Un univers en el qual la tendresa i l’alè tràgic es donen la mà sense solució de continuïtat.

Esa-Pekka Salonen és un director extraordinari, i també compositor, que ha begut de les fonts de l’experimentació més radical des dels seus anys d’estudiant a la seva Finlàndia natal on, juntament amb compositors com Magnus Lindberg, va participar activament d’un moviment musical desacomplexat i lliure que va aglutinar, a través del conjunt instrumental Toimii (“Obrir les oïdes“), una generació de músics d’aquell país d’altíssim nivell. Aquesta formació analítica es percep, en certa manera, en el seu tractament del material sonor d’una obra com la Novena Simfonia de Mahler perquè, allunyat de concepcions subjectives, lectures místiques o gestualitats pretensioses, opta per modelar amb cisell un material musical de primera per construir un edifici sonor que acaba convencent i subjugant per la seva coherència estrictament musical.

La lectura que va oferir al Palau de la Música, juntament amb una Philharmonia Orchestra en estat de gràcia (només es pot lamentar una inoportuna errada del flautí en un moment clau), va ser extraordinària per la fluïdesa i naturalitat del discurs, el refinament tímbric, la varietat de colors i la intensitat de fraseig. Si va aconseguir atorgar coherència dramàtica a l’enorme primer moviment i aquella tosquedat tan intrínsecament mahleriana en el Ländler del segon, el Rondo-Burleske (tercer moviment) i l’Adagio final van ser d’autèntica orfebreria.

En el complex fugato del tercer moviment, com en la resta del concert, la resposta orquestral va ser impecable i es va posar de manifest la capacitat analítica del director, subratllant les intervencions d’uns metalls de somni per la precisió i la capacitat de coloració i expressivitat, al mateix nivell d’unes fustes de gran subtilesa. La pulsació rítmica implacable d’aquest moviment va desembocar en el lirisme de l’Adagio final, amb un so càlid i sumptuós de les cordes i el director finès retenint magistralment el tempo, evitant sempre caigudes de tensió i, en cap cas, sucumbint a melositats líriques. El resultat va ser una versió equilibrada, sòbria, però no per això mancada de contundència, tragèdia, lirisme i emoció. 


Antoni Colomer
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de