ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Essa-Pekka Salonen capitaneja la Philharmonia Orchestra al Palau

12/10/2019 |

 

Programa: Esa-Pekka Salonen i la Philharmonia Orchestra

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

El passat dilluns 7 d’octubre Barcelona s’omplí de música i la secció melòmana de la ciutat hagué de decidir-se entre la Philharmonia Orchestra al Palau de la Música i l’estrena de 'Turandot' al Liceu. Les qui vam decidir-nos per la primera opció vam sentir-nos d’allò més afortunades, i és que l’espectacle auditiu fou quelcom gairebé metafísic, com dirien algunes.

El Palau de la Música s’obrí de bat a bat per a rebre els qui havien triat el simfonisme per sobre dels photocalls operístics, i la Philharmonia Orchestra ocupà l’escenari desbordat de cadires per a rebre el director de la vetllada: Essa-Pekka Salonen, que pujà al podium enmig d’un aplaudiment que preludià l’èxit de la vetllada. I és que si el públic barceloní té una fília, és la passió per tot allò que vé de fora, sobretot del nord d’Europa.

Les primeres notes de la Simfonia nº9, en Re major de Gustav Mahler submergiren el Palau de la Música en una espai eteri i onejant que, segons alguns sectors musicològics, representa el bategar del cor malalt del compositor. Sigui batec o oneig, el cas és que tant la Philharmonia Orchestra com Essa-Pekka Salonen demostraren estar en perfecta forma i sintonia, i teixiren una atmosfera de fàbula durant els primers moments de l’Andante comodo que, tot i les constants interrupcions sonores, conseguí arribar gairebé intacta fins a les últimes notes del concert.

El catàleg sonor del primer moviment de la simfonia, que sembla viatjar per diferents paratges i espais emocionals, testimonià el talent de la orquestra, que comptava amb uns grans caps de secció, un elenc d’intèrprets d’un enorme talent i la majoria d’una òbvia joventut. Salonen, al capdavant de tots ells, es mostrà del tot enèrgic i capitanejà la orquestra amb destresa a través dels passatges més dramàtics.

Després de l’enorme càrrega emotiva del primer moviment, fou el torn del conegut Ländler o segon moviment, Im tempo eines gemächtlichen Ländlers (al temps d’una dansa còmoda); etwas täppisch und sehr derb (una mica maldestre i molt aspre). Les anotacions d’estil camuflades de títol i subtítol s’endinsen en una mena de dansa macabra que, tot i la suposada innocència del temps de vals, xoca amb la tempesta sonora que roman encara del primer moviment. Orquestra i director es tiraren de cap a les onades i capitanejaren l’abraonament amb molta elegància.

Un cop dins de l’aigua, el Rondo burleske fou abordat per l’orquestra com una embestida i s’anà transformant en una sàtira burlesca i cabaretesca que anà travessant atmòsferes idíl·liques i romàntiques per a tornar-se a endinsar en la dansa frenètica de l’inici del moviment. La brillantor i l’empenta dels metalls, juntament amb unes seccions de corda escalfades i totalment empastades entre si, féren del tercer moviment quelcom digne d’escolta.

Per últim i després del llarg viatge, arribà l’Adagio (sehr langsam), segons alguns, el comiat final del compositor moribund. Els diferents solistes, que ja s’havien lluït al llarg del concert, tornaren a fer-ho en aquest últim moviment per a recordar a les presents que tant al cel com a l’infern mahlerià els i les intèrprets de la Philharmonia ho tenien tot guanyat. A mida que s’anà desplegant el moviment Salonen i la orquestra s’anaren endinsant en les profunditats del dramatisme simfònic, estirant el temps i l’harmonia per a crear un coixí de tal consistència que hagués estat possible palpar-lo.  


Mar Medinyà
Barcelona Clàssica

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet