ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Confirmació i revelació

27/10/2019 |

 

Programa: La Cenerentola

Lloc i dia:La Faràndula de Sabadell

L’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell ha engegat una nova temporada amb la darrera de les grans creacions còmiques de Gioacchino Rossini: La Cenerentola. A diferència del component farcesc i gamberro de L’italiana in Algeri i de la maquinària perfecta d‘Il barbiere di Siviglia, La Cenerentola es caracteritza per una sentimentalitat absent en les obres mestres anteriors i un tractament elaboradíssim dels números de conjunt on es posa de manifest l’evolució del compositor cap a la seva darrera etapa parisenca. Aquest element diferencial exigeix un treball escènic i musical de gran subtilesa, així com un equip de cantants capaç de combinar virtuosisme i musicalitat cambrística a parts iguales.

De l’apartat escènic se n’ha encarregat Pau Monterde, habitual de la casa, que en aquesta ocasió signa una proposta, situada als anys 20 del segle passat, que alterna alguns encerts i massa tòpics. Entre els encerts cal esmentar un grapat de gags reeixits i el dinamisme que aconsegueix introduir en un segon acte que, tot sovint, presenta dificultats en la continuïtat per la seva pròpia estructura, menys consistent que en obres com Il barbiere. A l’altre costat de la balança cal situar l’excessiva insistència en coreografies gratuïtes, recurs fàcil i poc original que va afectar, especialment, a les germanes Clorinda i Tisbe.

Daniel Gil de Tejada és tota una garantia al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Vallès, que sota la seva batuta rendeix especialment bé. Tot i que en l’obertura es va mostrar en excés prudent i amb poca espurna, a poc a poc va anar imposant una direcció atenta al detall, aconseguint, en línies generals, precisió i subtilesa en els enrevessats números de conjunt i construint un Finale Primo ben graduat. En alguns moments el so de l’orquestra va pecar de poca transparència i va tapar les veus, però globalment la seva va ser una direcció dinàmica i estilísticament convincent que va contribuir decisivament en l’èxit de la representació. Pel que fa al Cor masculí dels Amics de l’Òpera de Sabadell va mostrar molta implicació però també les desigualtats tímbriques habituals.

Hi havia expectació per escoltar Carol García, una cantant que està desenvolupant una carrera internacional cada vegada més important. I la mezzo sabadellenca no va decebre. Des de la primera frase, Una volta c’era un re, es va fer palès que ens trobem davant d’una intèrpret de gran categoria. García posseeix un timbre preciós de mezzo lírica que llueix especialment en el registre agut, d’una projecció notable. L’emissió és d’una naturalitat captivadora i el fraseig impecable en tot moment. El paper d’Angelina, amb tots els seus matisos, des de l’abandó nostàlgic fins a l’expressió més extravertida, li va com anell al dit. Frases com Ah, signor, s’è ver che in petto van ser dites i acolorides amb una delicadesa i calidesa remarcables i va culminar la seva actuació amb un rondó final extraordinari, mostrant la precisió en la coloratura de les grans mezzos rossinianes. La confirmació que estem davant d’una cantant amb molt talent, de present i futur.

I si esperàvem molt de Carol Garcia, en contrapartida, desconeixíem les virtuts del tenor colombià Pablo Martínez qui, sense dubte, va ser la gran sorpresa i la gran revelació d’aquesta Cenerentola. Un tenor líric lleuger d’alta volada que va signar un Don Ramiro de llibre. A una veu ideal pel repertori rossinià, emissió punxeguda, excel·lent fraseig i gran domini de l’estil cal afegir uns aguts vibrants i una coloratura fàcil i d’impecable precisió. Amb la seva ària, Si, ritrovarla, va deixar constància que aquí hi ha un tenor rossinià de gran projecció, superior a alguns col·legues de corda que canten a grans teatres del panorama internacional. Caldrà seguir de ben a prop la carrera d’aquest jove cantant perquè, si manté aquest nivell, aviat en sentirem a parlar, i molt.

A aquesta excel·lent dupla protagonista es va afegir l’excel·lent Dandini de Carles Pachón, dominador de l’escena i de cant refinat. Sense posseir un instrument poderós, Pachón extreu el màxim rendiment a les seves virtuts gràcies a la seva intel·ligència i domini de l’estil. Impecable en les agilitats de Come un ape, en tot moment va esdevenir el motor teatral de la representació, signant una prestació global més que notable.

La quarta pota sobre la qual se sosté una òpera com La Cenerentola és Don Magnifico, però malauradament Fernando Álvarez no va estar al mateix nivell dels seus companys. Tot i la seva implicació escènica, una emissió mancada de refinament va esdevenir un llast insalvable, especialment en el repertori rossinià. Tot i posseir un instrument voluminós que es fa escoltar, no es va mostrar sòlid ni consistent en els diferents registres, amb colors i projecció molt desiguals. En canvi, Marc Pujol, va dibuixar un Alcindoro adequat i sòlid, de molta presència escènica, Anna Tobella (Tisbe) va lluir el bonic timbre i la musicalitat que li coneixem i Elisa Vélez (Clorinda), que va interpretar la poc freqüent ària Sventurata mi credea, va destacar pel seu tremp teatral. 


Antoni Colomer
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de