ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Similituds i diferències

20/11/2019 |

 

Programa: Orquestra de l'Òpera de Praga

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

El primer concert simfònic de la temporada d’Ibercàmera a l’Auditori proposava un interessantíssim programa amb dues obres molt conegudes de Mozart i Beethoven, dos compositors que tot i compartir temps i espai (si bé no és estrictament cert ja que Beethoven s’instal·la definitivament a Viena poc després de la mort de Mozart) presentem clares divergències. Es dona la curiositat, a més, que ambdues obres són respectivament el darrer dels concerts de Mozart, i la darrera de les simfonies de Beethoven.

Òbviament ningú dubta també que es tracta de dues obres mestres. I aquí s’acaben les coincidències. El Concert per a clarinet en la major, K. 622 de Mozart, acabat només dos mesos abans que morís, és una obra de deliciosa brillantor que finalitza amb una alegria desbordant. En aquest ambient l’Orquestra de l’Òpera de Praga dirigida des del clarinet per Karl-Heinz Steffens es va sentir molt a gust, esplaiant-se amb l’hedonisme de la partitura i exhibint les habilitats de l’Steffens solista amb un fraseig vertiginós i nítid completant una versió per a emmarcar.

Després de la pausa la Simfonia número 9 en re menor, op. 125 ‘Coral’ va ser tota una altra cosa. Sembla increïble com va evolucionar la música en poc més de trenta anys. De la mesura i l’ordre del classicisme mozartià saltem al ple romanticisme, a una obra immensa, de concepció arquitectònica, travessada de punta a punta d’una gran tensió trobant-nos el geni del millor Beethoven. Si en Mozart somriem lleument mentre ens acaronen els oïdes, aquí ens hem d’agafar a la cadira per no caure de cul. Beethoven no encaixa amb els patrons estilístics que hereta i necessita innovar. A la Novena introdueix un bon grapat de novetats, la més evident el darrer moviment amb participació de solistes i cor mixt. Però cada moviment conté una diversitat de textures, canvis i un grau constant de tensió per acabar creant una de les seves obres més emblemàtiques, segurament la més icònica del seu repertori, amb un profund sentit dramàtic i emotiu. I aquí és on l’Orquestra no va estar a l’alçada i, tot i el bon paper de la secció vocal -immens l’Orfeón Donostiarra-, Steffens no va fer front al repte amb prou personalitat i va acabar oferint una lectura plana, sense construir el so extravertit i dinàmic requerit, llastrat per una secció de vent que va exposar massa evidentment les seves febleses. 


Ignasi Albors
Catclàssics

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de