ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Un contratenor tocat per l'emoció

26/12/2019 |

 

Programa: Jakub Józef Orlinski

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

Jakub Józef Orliński va debutar al Palau de la Música

Jakub Józef Orliński és un jove contratenor polonès que transcendeix el món de la música. Amb un vestit verd fora del comú i amb una claca de seguidors força nombrosa, va fer estralls en el concert que va oferir al Palau de la Música, al costat d’Il Pomo d’Oro. Orliński va demostrar, enmig d’una simpatia desbordant, que és un cantant dotat d’una sensibilitat i d’un gust molt especials per a la interpretació del barroc.

Il Pomo d’Oro, dirigit en aquesta ocasió per Francesco Corti, és una formació especialitzada en l’òpera barroca que ha acompanyat cantants de la talla de Joyce DiDonato, Philippe Jaroussky o Xavier Sabata. El seu so fresc, àgil i espontani la converteixen en una orquestra de cambra òptima per a l’òpera antiga. És la formació amb la qual Orliński ha fet el seu darrer enregistrament, Facce d’amore.

Orliński és un contratenor molt particular, atès que el seu falset no està gaire timbrat i és gairebé com la veu natural. Bona prova d’això la va donar en la darrera ària del programa, “Che m’ami ti prega”, del Nerone d’Orlandini-Mattheson. Al final d’aquesta ària hi ha una escala ascendent de més d’una octava en què Orliński va començar en un greu amb veu natural, i va anar pujant fins arribar al falset, sense que es notés cap discontinuïtat en l’emissió de la veu.

Jakub Józef Orliński no és només un noi simpàtic i extravertit, sinó que és un músic molt expressiu. De fet, en molts moments semblava la versió masculina de Cecilia Bartoli, per l’emoció que abocava a cada ària que cantava. La seva veu, poc timbrada, el fa un contratenor únic, i amb una tècnica fantàstica, aconsegueix jugar amb l’aire i el so per donar més expressivitat a les obres. Fa de la necessitat virtut i converteix la falta d’harmònics en un mitjà per emetre un so més natural, menys “impostat” —en l’accepció d’una veu a la màscara—, que esdevé idoni per a la música antiga. L’inconvenient aleshores és que gasta més aire del que caldria i no pot fer frases excessivament llargues. Això es va notar en l’ària “Vaghe pupille”, de l’Orlando de Händel, farcida de melismes interminables, que Orliński va haver de tallar per respirar més vegades de les necessàries.

Sens dubte, Orliński no és un contratenor més, sinó un cantant amb personalitat pròpia i una gran capacitat d’expressar la música i de comunicar. El públic, rendit als seus peus, va reclamar-li amb insistència l’ària “Vedrò con mio diletto”, d’Il Giustino de Vivaldi, una peça enregistrada com a single. Realment ens va deixar esmaperduts; és una ària lenta plena de llangor i de llunyania, que Orliński va cantar absolutament entregat a la música. No es pot demanar més en un concert de debut. 


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de