Cerca de crítiques

Enquesta

L'atmosfera de Ludovico Einaudi, en directe

16/1/2020 |

 

Programa: London & Vienna Kammerorchester

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

Amb la London & Vienna Kammerorchester al Palau

Ludovico Einaudi és un compositor de música minimalista molt prolífic, un dels continuadors naturals d’allò que en diem “música clàssica”. A Barcelona hem tingut la sort de poder gaudir en directe d’una selecció de les seves obres al Palau de la Música, de la mà de Fernando Furones i la London & Vienna Kammerorchester, en un concert produït per la Fundación Excelentia.

Ludiovico Einaudi
Ja fa uns anys que els concerts de bandes sonores s’han fet populars a casa nostra, perquè és una música que ens transporta auditivament a l’atmosfera de les pel·lícules. Amb Ludovico Einaudi passa una mica el mateix. La seva música, a cavall entre la New Age i les bandes sonores de cinema, té una atmosfera pròpia que, si bé no ens fa veure cap imatge concreta, crea un univers intimista de sensacions. Tal com va dir el mateix Fernando Furones, és una música d’escriptura simple, però amb un gran poder d’evocació.

El concert s’estructurava en dues parts simètriques: cadascuna començava amb peces d’Einaudi per a piano sol i acabava amb peces per a piano amb acompanyament orquestral. Fernando Furones va ser el torsimany d’Einaudi en una interpretació que va començar un xic freda, però que es va anar animant a mesura que el programa avançava. L’aparent facilitat de la música d’Einaudi no vol dir que no calgui un pianista experimentat i competent per interpretar-la. Furones es va mostrar més entregat en les peces amb orquestra que en les que tocava tot sol, en les quals no va aconseguir transmetre completament la senzillesa i la intimitat de la música minimalista.

Furones es va declarar un gran admirador de la música d’Einaudi, i la tria d’obres que va fer va permetre un tast ampli dels mons del compositor italià, amb peces ben conegudes com Nuvole Bianche, Fly, Le onde o Elegy for the Arctic. Einaudi també té presència directa en el cinema, ja sigui com a compositor de bandes sonores, com és el cas de Sotto falso nome, o bé a través de pel·lícules d’èxit, com la francesa Intouchables, que compten amb diverses peces d’Einaudi. Les seves obres més espectaculars, com Run, fins i tot tenen reminiscències de les músiques per a cinema d’Alexandre Desplat.

La London & Vienna Kammerorchester, una orquestra reduïda de corda, va fer un acompanyament esplèndid que circumdava el piano de Fernando Furones i elevava la mística d’Einaudi a una nova categoria. Malgrat ser una música intimista, que a vegades és més plaent d’escoltar en privat amb auriculars, la il·luminació de colors projectada als tubs de l’orgue del Palau va acabar d’arrodonir l’atmosfera einaudiana. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol