ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Un Rattle inspirat, un Beethoven brillant

28/1/2020 |

 

Programa: Simon Rattle i la London Symphony Orchestra

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

El Palau acull la Simfònica de Londres al costat de l'Orfeó Català

Les celebracions de l’any Beethoven continuen a Barcelona. El darrer concert de la temporada de Palau 100 va tenir uns convidats d’excepció: l’Orquestra Simfònica de Londres, dirigida pel seu nou titular, Sir Simon Rattle. I no tan sols els intèrprets van ser excepcionals, sinó també el programa, que incloïa la setena simfonia, però també una obra tan desconeguda com meravellosa del compositor de Bonn: l’oratori Crist en el Mont de les Oliveres, op. 85. Vam sentir un Beethoven revolucionari, brillant i abrandat.

Sir Simon Rattle
D’antuvi, vam veure una orquestra de dimensions mitjanes, en comptes d’una orquestra wagneriana. Rattle és conscient que Beethoven és un compositor de la primeria del segle xix, i no pas de finals. La secció de vent, tant fusta com metall, era la meitat de la corda. Tan bon punt va alçar la batuta i va arrencar el primer acord de la setena simfonia, vam sentir una formació absolutament compacta, amb un so brillant, i en una harmonia fabulosa. Rattle va dirigir a un ritme àgil i amb brio, cada frase sonava amb seguretat i decisió. Era un Beethoven revolucionari i que respirava afany de llibertat, disposat a alçar-se contra qualsevol poder opressor. En l’Allegretto central, un dels moviments més cèlebres del compositor, que comença amb un cànon, vam sentir com les diferents parts de la corda executaven les frases de manera nítida, sense trepitjar-se les unes a les altres. I el cànon s’enfila fins a convertir-se en una torre de lirisme, que Rattle va tenir sota control en tot moment. L’Allegro con brio final va anar a una velocitat gairebé supersònica, i tot i així, cada frase va sonar perfectament nítida i cap instrument no va fer ni una nota fora de lloc.

La segona obra del concert era l’oratori Crist en el Mont de les Oliveres, op. 85, una peça del període clàssic del compositor, escrita el 1803, amb llibret de Franz Xaver Huber. Es tracta d’una obra colossal i malauradament massa desconeguda. D’estructura similar a La Creació de Haydn, té tres cantants solistes: soprano, tenor i baix. El tenor Pavol Breslik, que feia de Jesús, és un cantant mozartià amb una veu de timbre bonic, però amb una emissió forçada i poc natural. Cantava les frases amb pressa, accelerant-se i avançant-se a vegades a l’orquestra. Fins i tot el seu posat, la manera de seure, es percebia incòmoda i tensa. En canvi, la soprano Elsa Dreisig, va fer una actuació estel·lar, amb una veu absolutament cristal·lina, petita però amb una projecció extraordinària, que li permetia omplir la sala. Va mostrar una gran seguretat en una ària inicial molt compromesa, i uns aguts fàcils. En el duo entre tenor i soprano es va albirar la diferència entre Breslik i Dreisig. Mentre ella cantava amb tota naturalitat, ell tornava a fer una emissió forçada, i continuava accelerant-se, mentre ella seguia la batuta diligent de Rattle. El baix David Soar, malgrat una curta intervenció en l’obra, va mostrar una veu ampla i bonica, amb greus generosos i una emissió rodona.

L’Orfeó Català va coronar l’obra amb el seu segell habitual de qualitat. Simon Rattle va dirigir novament l’orquestra en un estat d’inspiració fantàstic, es veia feliç de la feina feta, i donava les entrades amb una gran claredat a cada secció instrumental. Sens dubte, aquest quedarà en el record com un dels millors concerts de l’any Beethoven. 


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet