ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

El Romanticisme esplendorós d'una diva del piano

5/2/2020 |

 

Programa: Elisabeth Leonskaja

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

Elisabeth Leonskaja, la gran dama del piano, ha visitat novament Barcelona dins la temporada de Palau 100 Piano. Tothom està d’acord que és una llegenda vivent, i certament, és una fama del tot justificada. Leonskaja és una música que porta el foc dins i que el destil·la en cadascuna de les frases que toca, per més senzilles que siguin. Tenir l’ocasió d’escoltar-la en directe és un goig i un plaer digne dels escollits.

Al programa hi havia tres pesos pensants del romanticisme: Chopin, Schumann i Schubert. Curiosament, no hi havia Beethoven en l’any del seu aniversari. Leonskaja és una intèrpret que sent la música com ningú, i que l’expressa amb una intensitat, una passió i una delicadesa que deixen sense alè els qui l’escolten. És una dona gran que porta la senzillesa escrita al rostre i que tan bon punt posa els dits damunt les tecles, vola cap a mons de fantasia, i permet volar amb ella els qui l’escolten.

De Chopin vam sentir-ne dues poloneses, un nocturn, i la Fantasia-Impromtu, op. 66. Al principi de tot, Leonskaja va abordar la música brillant de les poloneses de manera abrandada, potser amb un xic de manca de control, i va errar algunes notes, especialment en les escales ascendents ràpides. Però era un Chopin amb una forta càrrega emocional, romàntic fins al moll de l’os. I les poloneses van adobar el terreny per al Nocturn op. 55 núm. 2, una peça d’estil força diferent, delicada i suau, amb la qual Leonskaja ens va seduir i ens va tenir així fins al final del concert. Les notes arpegiades de la mà esquerra, amb un ritme que desafiava la regularitat, bressaven tendrament la melodia de la mà dreta. I es va acomiadar de Chopin amb la Fantasia-impromtu, una peça evocadora d’una ànima turmentada, que la pianista russa va interpretar i va fer arribar càlidament amb grans dosis d’angoixa.

El romanticisme va continuar amb la Sonata núm. 1, op. 11 de Schumann. Cal destacar-ne especialment la interpretació de l’Aria central, que en mans de Leonskaja era un somni delicadíssim, com si els dits gairebé no freguessin les tecles i transcendís la realitat terrenal. Les seves interpretacions sempre estan dotades d’una cosa intangible, la seva música sempre transcendeix de llarg la mera partitura. Quan toca és com si despullés l’ànima del compositor i la seva pròpia en fer el públic partícip del remolí d’emocions i sentiments que només l’art més abstracte és capaç d’expressar. El Finale d’aquesta sonata, en contrast amb l’Aria, va ser un torrent de foc i passió, però paradoxalment, des de la serenitat. Els anys de vol permeten a Leonskaja tocar amb un estil apassionat, però no descontrolat.

El darrer compositor del programa era Schubert, amb la seva Sonata núm. 18, la immediatament anterior a les tres últimes. És una peça que comença de manera tímida, i que a poc a poc va creixent en intensitat. Leonskaja va posar novament el seu foc interpretatiu al servei de l’obra, en un Molto moderato inicial lent, però sense gens de pes feixuc. Quan ella toca, tot flueix de manera natural, cada nota, cada frase, fins i tot la més senzilla, exulten la passió que ella porta dins. És una intèrpret amb la capacitat de crear un univers per a cada peça que interpreta. En aquest cas, va crear tres universos diferents. Un cop acabat el programa, el públic va ovacionar-la, com no podia ser d’altra manera, i es va sentir un Bravissima!, davant el qual Leonskaja va esbossar un somriure tímid, i va oferir bisos de Schubert i de Chopin. No es podia demanar res més. 


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet