ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Una tènue llum entre la boira

13/3/2020 |

 

Programa: Teodor Currentzis i l'Orquestra Simfònica SWR Stuttgart

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

Una nova generació de directors d’orquestra es va imposant, inevitablement, en el circuit musical internacional. Un circuit que, darrerament, aposta per l’energia i creativitat de batutes joves. D’entre aquests directors emergents, però ja consolidats, s’observen perfils diferents i personalitats allunyades. Encapçala la llista Kirill Petrenko, tímid i discret en l‘aspecte mundà i del mass media però amb un talent descomunal, discurs personal i batuta incandescent. La seva progressió i indiscutible qualitat l’ha portat, per mèrits propis i de manera inesperada, a la titularitat de la Filharmònica de Berlín per substituir Simon Rattle, representant paradigmàtic de la generació anterior. Gustavo Dudamel és, sense dubte, el més mediàtic i, probablement, qui planteja més dubtes pel que fa a la seva evolució. Per altra banda es parla molt, i molt bé, del jove finès Santtu-Matias Rouvali, qui saltarà ben aviat de la prestigiosa Simfònica de Göteborg a la mediàtica Philarmonia londinenca. Aquest pòquer d’asos el completa una de les figures més estimulants, creatives i independents dels darrers anys: Teodor Currentzis.

Teodor Currentzis
Currentzis és un rara avis en el món musical. La seva personalitat, sempre a contracorrent, el va portar a desplaçar-se, amb setze anys, de la seva Grècia natal a Sant Petersburg, on va estudiar direcció amb Ilià Musin, formador de la millor escola russa actual. La seva decisió de mirar a orient i no a occident és símptoma de l’heterodòxia d’un músic que ha decidit fer el seu camí més enllà de les normes i convencions dictades per la indústria. Posteriorment, en lloc de buscar una posició segura en una orquestra centreeuropea per evolucionar dins dels cànons tradicionals, se’n va anar a Sibèria, a Novosibirsk, a la recerca d’una llibertat creativa que va acabar esclatant a Perm, ciutat que Currentzis va posar al mapa musical i on va crear una formació pròpia d’extraordinària qualitat: Musica Aeterna Ensemble.

Des de la llunyana Perm van començar a arribar enregistraments tant sumptuosos com personals de les òperes de Mozart, així com versions fascinants i intransferibles de La consagració de la primavera o la Simfonia Patètica, de Txaikovski que van dividir la crítica entre partidaris i detractors com cap altra director en els darrers anys. Una divisió probablement influïda pels plantejaments musicals radicals així com per una personalitat transversal i complexa que desafiava la conservadora indústria musical.

Per tot això, l’expectació era màxima en el seu concert debut a Barcelona amb l’Orquestra Simfònica de Stuttgart dins del cicle Ibercamera. I cal dir que va ser un debut estrepitós que no va decebre, probablement, ni als seus detractors ni a la legió d’admiradors. I és que Currentzis mai deixa indiferent.

Al programa, dues obres clau i exigents del repertori simfònic postromàntic: Mort i transfiguració, de Richard Strauss i la Primera Simfonia de Gustav Mahler. Amb els primers acords del poema simfònic de Strauss ja es va percebre la personalitat del director, que va aconseguir extreure una textura boirosa de les cordes, creant així una sensació hipnòtica que es va mantenir durant tota l’obra. El més remarcable d’aquesta interpretació va ser la subtil capacitat de construcció de l’edifici sonor, amb unes transicions temàtiques fascinants a través d’un so orquestral empastat que es metamorfosejava a voluntat fins a arribar als clímaxs característics de Strauss amb la naturalitat de l’inevitable. La resposta orquestral va ser excel·lent per part d’un conjunt que, si bé no posseeix la luxúria sonora en les cordes d’orquestres germàniques com les de Berlín, Viena o Dresden, en mans de Currentzis es va transfigurar.

Una mostra en van ser les intervencions, en la simfonia mahleriana, de les fustes i els metalls, que van anar més enllà de la pulcritud per trobar colors i sonoritats espectrals que van permetre una lectura tant heterodoxa com seductora. I amb el particular tractament de les cordes, plenes de matisos, sovint, entre una textura granulosa s’intuïa, a través de les fustes, una tènue llum al final del camí. Currentzis té la capacitat de graduar el so de l’orquestra fins al mil·límetre. Amb ell, entre el piano i en pianissimo hi ha una escala interminable de dinàmiques i colors. Va accentuar els aspectes més orientals de la partitura, com en la marxa fúnebre, on va aconseguir fugir de la rígida monumentalitat per trobar el vessant més íntim i commovedor, a través del so i el fraseig, però també mitjançant una suspensió rítmica hipnòtica. La seva gestualitat, entre la rudesa i la dansa, va impulsar una orquestra disposada a seguir-lo en cada matís, en el detall més ínfim de cada frase que Currentzis cisellava amb el moviment de les mans, de cada dit, prescindint de batuta.

La reacció del públic assistent a aquest concert, que quedarà en la memòria de la vida musical barcelonina, va ser, m’atreviria a dir, d’estupor. Un silenci atònit va respondre al final de l’obra de Strauss i una reacció visceral al darrer moviment de la simfonia de Mahler. No hi ha dubte que estem a l’inici d’una relació amorosa entre el públic barceloní i Teodor Currentzis. Afortunadament, la relació es podrà consolidar l’any vinent, ja que s’ha anunciat la seva presentació al Palau. Tant de bo Barcelona tingui la possibilitat seguir gaudint, de manera regular, d’un músic de personalitat, discurs i carisma excepcionals cridat a ser un dels directors cabdals dels anys que vénen. 



Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de