Cerca de crítiques

Enquesta

Dudamel i el miracle de l'esperança

21/9/2020 |

 

Programa: Novena de Beethoven

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/dudamel-i-el-miracle-de-esperanca-121807

El Palau protagonitza una represa de luxe de l’any Beethoven

Sense saber amb quin grau de “normalitat” comença la temporada 2020-21, és un goig per a tothom haver-la pogut encetar amb un concert feliçment recuperat de la temporada anterior de Palau 100 al Palau de la Música Catalana, el del mestre Gustavo Dudamel, que ens va oferir una interpretació de la Novena de Beethoven. Malgrat que aquesta no era l’obra programada d’inici, el canvi té l’encert i la bellesa d’haver-nos atansat de nou a la celebració de l’any Beethoven, massa eclipsat per la pandèmia.

Antoni Bofill retrata la novena de Dudamel
Si bé el concert inicial ha sofert bastants canvis, tant de programa com d’intèrprets —l’Orquesta Sinfónica de Galicia va substituir la Mahler Chamber Orchestra—, el mestre Dudamel ha fet un esforç titànic i completament reeixit per a un Novena radiant i imbuïda de l’esperit romàntic de Beethoven, plena de força i de lirisme, amb una orquestra que va respondre gairebé en tot moment a les indicacions precises de la batuta.

El mestre veneçolà va arrencar l’Allegro ma non troppo fent notar que el seu Beethoven tindria un caràcter arravatat i ple de força. L’orquestra tocava amb un so ple i una passió desbordada, tot i que aquest terme no és del tot adequat, ja que Dudamel mai no deixa que res se li escapi de les mans. La seva manera de dirigir es distingeix per una precisió gairebé quirúrgica a l’hora de fer sonar les frases, en què tots els instruments les aborden i les acaben alhora, per més nombrosa que sigui l’orquestra. La formació gallega va sonar en un equilibri gairebé perfecte entre les seccions de corda i de vent.

La precisió de Dudamel va continuar en el Molto vivace des de l’inici, amb les notes de la corda i el cop de timbal subsegüent. La nitidesa de cada frase mostrava la claredat, la puresa i la transparència de la música del geni alemany. Dudamel, sense partitura, sabia perfectament on havia de posar l’èmfasi, en quins punts el so requeria més amplitud i en quins més contenció.

Ara bé, el moviment que va excel·lir per damunt dels altres va ser precisament el més difícil, l’Adagio molto e cantabile. Com diu Christian Thielemann, allò que és ràpid és fàcil, ho pot fer qualsevol; en canvi, el que és lent és difícil perquè el director ho ha d’omplir amb les seves idees i pensaments, amb colors i matisos. El mestre Dudamel va omplir l’Adagio d’una idea etèria de bellesa, com si fos la gràcil dansa d’una ballarina que a penes fregués el terra amb els peus. Si l’Adagio porta el qualificatiu de cantabile, Dudamel el va executar ben bé com una línia melòdica flonja, dolça, com de cotó fluix, que fluïa sense perdre el ritme.

En aquest Adagio és especialment delicada la part del vent fusta, sobretot al principi, en què la flauta i el clarinet es passen el so l’un a l’altre abans de donar entrada a la melodia per part de la corda. Dudamel va aconseguir que el so del vent fusta fos harmònic amb la corda, cosa que no sempre passa. El descabdellament de la melodia va produir aquesta dansa hipnòtica a la qual Dudamel es va entregar en cos i ànima i que va fer enlairar els oïdors a les esferes i més enllà.

El Finale, el moviment més conegut de la simfonia, va comptar amb la presència del Cor de Cambra del Palau i amb l’Orfeó Català, a banda de solistes vocals. En aquesta ocasió, per tal de no tenir tants músics dalt de l’escenari, els cantaires es van col·locar als laterals del primer i segon pis, i també a les galeries de l’orgue. Van cantar amb la mascareta posada, i això, juntament amb la separació abismal entre cada cantaire, va produir un efecte de dissociació entre l’orquestra i les veus, que sonaven molt allunyades i més aviat difuses. Això no obstant, els dos cors van donar mostra novament d’un altíssim nivell de competència a l’hora d’abordar obres complicades.

En aquest Finale, l’orquestra va tornar a brillar amb força i va canviar el lirisme de l’Adagio per la rauxa, amb ritmes molt ràpids, que no impedien que les frases seguissin sonant amb una nitidesa fabulosa. Dudamel ha aconseguit un miracle tornant-nos l’esperança d’un avenir millor a través d’una versió impressionant d’una de les obres cim de la història de la música, la peça en què es produeix l’agermanament, la unió feliç de dos dels gegants de la cultura europea: Schiller i Beethoven. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol