Cerca de crítiques

Enquesta

Consolidant l'èxit

28/9/2020 |

 

Programa: Quartet Casals

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

https://www.nuvol.com/musica/classica/consolidant-exit-122969

Cloenda intensa de la Biennal de Quartets de L’Auditori

El Quartet Casals va ser l’encarregat d’obrir i de cloure la primera edició de la Biennal de Quartets de Corda de Barcelona, que comissaria conjuntament amb L’Auditori i vam poder gaudir entre el 17 i el 20 de setembre de l’any de la Covid. Ha estat una obertura de temporada amb vuit concerts memorables en què hem pogut comprovar el nivell interpretatiu de formacions tant de casa com, evidentment, de fora, i alhora, la consolidació de l’èxit de públic que la música de cambra té actualment a Barcelona.

El Quartet Casals clou la Biennal de Quartets
Malauradament, en el darrer concert, en què havien de participar el Quartet Casals i l’Artemis Quartett, aquest últim no va poder arribar a la nostra ciutat pels problemes de mobilitat, i els Casals van assumir la quasi totalitat del programa, que constava de dos plats forts: el Quartet núm. 8 de Xostakóvitx i el Quartet núm. 15 de Beethoven. Inicialment, la participació dels Artemis incloïa el quartet de Xostakóvitx, i a més a més, l’estrena a l’Estat espanyol del Quartet de corda núm. 6, del compositor letó Pēteris Vasks, escrit enguany. Per pal·liar aquesta mancança, l’Auditori ha penjat a la seva web el vídeo amb l’enregistrament en directe d’aquesta obra, interpretada pel mateix Artemis Quartett, el proppassat 17 de setembre en una església a Portugal.

El Quartet núm. 8 de Xostakóvitx és una obra freda i desesperançada que el compositor va escriure en tres dies el juliol de 1960, quan era a Dresden per compondre la música de la pel·lícula Cinc dies, cinc nits, sobre el bombardeig aliat de la ciutat, el febrer de 1945. És una obra que evoca un paisatge erm, en ruïnes, arrasat per una guerra terrible. Així és com va quedar la preciosa ciutat de Dresden el 15 de febrer de 1945, tal com hem vist en innombrables fotografies.

No era la primera vegada que sentíem el Quartet Casals interpretant aquesta peça, de la qual fan una creació única, per la seva fredor absoluta. En cap dels cinc moviments no hi va haver ni un bri de rauxa, ni tan sols en l’Allegro molto. Si Xostakóvitx va plorar en sentir l’estrena de la peça pel Quartet Beethoven, també ho hauria fet davant la interpretació del Quartet Casals, que va recrear la desolació i el patiment més absoluts de manera desangelada, amb cops d’arc calculats i un vibrato tímid, que denotaven atonia i manca d’expressió. El pessimisme i la impossibilitat de l’esperança s’imposaven, sense lloc per cap mena de reacció, ja fos de rebel·lia o de tristesa.

La segona peça del programa no ens va fer sortir gaire de l’atmosfera apàtica de la primera. Era un dels darrers quartets de Beethoven, el núm. 15, en la tonalitat de la menor, en cinc moviments, el tercer dels quals és com una obra amb entitat pròpia dins el quartet. En conjunt, és una obra de maduresa de naturalesa introspectiva que el Quartet Casals va abordar amb el seu so de vellut habitual, però amb una pàtina d’intimisme i de lirisme molt accentuat, que es va fer palès especialment en el moviment central, que constitueix una pregària que Beethoven va escriure a la divinitat per haver-se guarit d’una malaltia greu que va patir el 1825. Aquest Molto adagio va sonar com un fil de seda eteri que es movia per les regions superiors de l’ànima i que interpel·lava alhora la part més pregona de l’ésser. En acabar es va produir un silenci absolut que va donar pas a la continuació del quartet, després d’aquest parèntesi llarg, com si haguéssim sentit intercalada una obra diferent. Certament, el moviment següent tenia ben poc a veure amb la pregària anterior, era un moviment ràpid que el Quartet Casals va interpretar amb força i dramatisme, fent un contrast evident.

En acabar, després d’uns aplaudiments entusiàstics, els membres del Quartet Casals es van acomiadar del públic i de la Biennal, comminant-nos a retrobar-nos d’aquí a dos anys. Que així sigui. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol