Cerca de crítiques

Enquesta

La lliçó mozartiana de Maria João Pires

24/12/2020 |

 

Programa: Maria João Pires i l'Orquestra Simfònica Camera Musicae

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.ara.cat/cultura/llico-mozartiana-Maria-Joao-Pires-Palau-Musica_0_2586941376.html

La pianista portuguesa brilla en el concert amb l'Orquestra Camera Musicae al Palau de la Música

Dimarts al vespre, el Palau de la Música es veia força ple pels temps que corren. Tanmateix, ni a les llotges de platea (plenes) ni en molts sectors del primer pis semblaven respectar-se les distàncies de seguretat per acumulació d’espectadors lluny de ser grups bombolla. En aquest context, i amb ganes d’escoltar el que sobre el paper resultava un dels millors concerts d’aquest desembre, Maria João Pires va ser rebuda amb una llarga ovació. Va ser el preludi d’una festa musical en la qual la pianista portuguesa va exhibir les seves lliçons magistrals sobre Mozart: la pulcritud de la digitació, la claredat del fraseig, el domini de l’estil… tot al servei d’un Concert núm. 20 en re menor que transita entre la llum i la foscor, entre la comèdia i la tragèdia, entre la tendresa i la tempesta. Tocar-lo és una cosa i interpretar-lo és una altra. I Pires va exhibir una hermenèutica de matrícula d’honor. El seu Mozart és ajustat i equilibrat, sense endolciments amanerats però sense excessos Sturm und Drang. Això sí: amb les cadències de Beethoven, que són –penso– les més adequades per a una obra d’aquestes característiques. Pires transita sempre amb la mesura justa i amb la humilitat que només els grans (o les grans) s’apropen als grans (o les grans). I, a sobre, amb un bis estel·lar: el cèlebre moviment central del Concert núm. 21 del geni de Salzburg. Muito obrigado.

L'Orquestra Camera Musicae va tenir el privilegi d’agombolar el discurs de l’artista lusitana, amb un so no sempre compacte i amb alguna entrada en fals. I és que, tot i la bona salut d’algunes seccions, no va ser un acompanyament antològic. El millor paper de l’orquestra, davant la batuta de Tomàs Grau, va mostrar-se amb una simfonia Júpiter que va anar de menys a més i amb l’apoteosi de la fuga conclusiva molt ben resolta. Corda sinuosa, metalls radiants i fustes dúctils van marcar el rumb d’una lectura de la darrera simfonia de Mozart força convincent. Puntualment, van seguir-hi havent algunes falses entrades, però en general la interpretació va optar per la brillantor, fruit de l’entusiasme dels membres de Camera Musicae.

Bones festes a tothom! 

JAUME RADIGALES
Ara