ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

L'OCM i Mischa Maisky enlluernen L'AtlÓntida de Vic

1/2/2021 |

 

Programa: L'OCM i Mischa Maisky

Lloc i dia: L'AtlÓntida de Vic

Tomàs Grau dirigeix una programació de luxe.

Pel seu quinzè anniversari, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae s’ha fet un regal molt especial que ha volgut compartir amb tarragonins, vigatans i barcelonins durant aquest intens cap de setmana que acaba diumenge 31 amb un concert al Palau de la Música: tres actuacions amb el mite del violoncel Mischa Maisky.

Seria injust, però, posar el focus de la cita a L’Atlàntida de Vic de dissabte 30 de gener exclusivament en el solista, excepcional com va ser, i no començar destacant la gran solvència de l’orquestra de Tomàs Grau. La intel·ligent direcció d’aquest va enfocar les dues obres del programa des de perspectives radicalment diferents i igualment engrescadores. La vetllada es va iniciar amb una petita gran joia del catàleg wagnerià, el Siegfried Idyll, que sorprén pel to íntim i líric, allunyat de la grandiositat i l’èpica característiques de les peces operístiques del compositor. Una partitura familiar, un present per a la seva esposa Cosima que Grau va presentar al nodrit públic de Vic amb un gran respecte pel to que, amb tota lògica, pretenia Wagner: una visió preciosista, matitzada, amb un lleuger toc elegíac però que primordialment va pivotar sobre la calma i la placidesa amb tempi lents i un so clar i equilibrat. Una gran prestació dels violins i uns violoncels sòlids i compactes, sumats a preciosos i delicats crescendi rematats amb notes llànguides i evanescents per retratar la que probablement va ser una etapa feliç en la vida del compositor, feliçment casat i recent pare del petit Siegfried, que havia de continuar la nissaga.

Parlant de nissagues, Mischa Maisky no és només un instrumentista de categoria excepcional: és també l’hereu d’una “família” de cellistes que comença amb Casals, continua amb Rostopòvitx i culmina amb ell. Tots tres músics compromesos, que van patir el totalitarisme (Maisky va ser represaliat pel règim soviètic), humanistes i guiats pel far que és Bach. Parlar de Maisky és, indiscutiblement, parlar d’història viva del violoncel. Ara, és un violoncelista per tothom? Doncs per aquells que prefereixin els sons suaus i una visió amable de l’instrument, no. Al letó no li sap greu emetre sons durs, contundents i sense polir. La seva interpretació del Concert per a violoncel i orquestra, op. 104, de Dvorák va ser despietada i implacable, amb digitacions embogides, salvatge… Maisky exerceix un pes exagerat amb l’arc, especialment audible a la corda del do, que crea un so saturat, tensionat i demolidor.

La rotunditat del primer moviment va trobar la resposta adient en la direcció de Grau, que en contrast amb la poètica de la primera part del concert, va optar per una lectura rotunda i energètica, amb una fusta inspirada i un metall una mica excessiu però que van sumar a una certa sensació d’ofec i estupefacció. Certament, la visió d’un Maisky abocat sobre el violoncel -totalment recolzat sobre ell, amb una quantitat de pica fora de l’habitual- tocant frenèticament a la part més baixa del batedor notes i més notes sense treva i sense concessions com si fos un jove fogós i no un venerable mestre de més de 70 anys és de les que no s’obliden.

Per bé que no va ser una versió amable, el to va passar a ser més líric i reposat durant el segon moviment. El diàleg amb alguns solistes de l’orquestra va ser constant i, per bé que cap va estar a l’alçada del mestre Maisky, es van escoltar intervencions brillantíssimes del concertino, la flauta i la percussió. La versatilitat del director va quedar patent amb tutti esplèndids que fins i tot van tapar lleugerament el convidat, tot i que en general el so va ser ben definit i net. Probablement es podria argumentar que Maisky va optar per un so menys polit, amb un vibrato permanent i arriscats glissandi però la seva perícia tècnica és equiparable a les seves ganes de comunicar i la seva personalitat abassagadora va aconseguir moments per al record.


Mischa Maisky té la virtut de fer que tot el que toca estigui viu i ens parli com si la partitura fos contemporània, o millor, com si fos eterna. És el cas del Bach que va oferir com encore, més escolàstic, més lleuger però igualment trascendent. Si cal cap prova que la matèria de la que estan fets els músics que fan història supera la perícia tècnica i que cal haver viscut per ser un solista que tingui coses a dir, Maisky és la resposta. 


Meritxell Tena
N˙vol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet