Cerca de crítiques

Enquesta

Una òpera de l'absurd

28/3/2021 |

 

Programa: Thompson: L'òpera de quatre notes

Lloc i dia:Teatre de Sarrià De Barcelona

Thompson: L’òpera de quatre notes.

Sara Bañeras (La soprano). Marianna Carrilho (La contralt). Carlos Ortiz (El tenor). Pau Armengol (El baríton). Alejandro Baliñas (El baix). Leyre Saénz de Urturi (La pianista). Direcció escènica, Paco Mir.

Teatre de Sarrià de Barcelona. 20-3-21.

 

La segona producció de la setena temporada dels Amics de l’Òpera de Sarrià va presentar l’estrena a Barcelona de L’òpera de quatre notes (The Four Notes, 1972) del nord-americà Tom Johnson (1939), que ja s’havia ofert per primera vegada a Espanya l’abril de l’any 2015 quan Paco Mir la va adaptar, traduir al castellà i dirigir en el Teatros del Canal de Madrid. L’actor i director català ara ha tornat a treure un gran partit al despullament escènic total (únicament el piano i elements d’atrezzo) adoptant aquest com a marc propi d’una acció intensa i contrastada en el ritme teatral, precisa en l’expressivitat i coreografia corporal dels cantants, i sorneguera en gags recurrents i ben sincronitzats com la “autoil·luminació” de cada personatge. Com a exemple il·lustratiu serveixen l’escena final, absolutament estàtica i convertida en un postludi en forma de quintet antitètic escènicament al Trio –també quintet en realitat- damunt el llit amb què l’obra introdueix un mordaç i explícit to sexual, que homenatja al trio del segon acte de Le comte Ory de Rossini en el seu caràcter de sitcom.

 

Es tracta d’una obra enllustrada per esquetxos d’humor, reminiscències del teatre dins el teatre i una concepció relativament familiar al teatre de l’absurd en el seu caire antipsicologista i en l’exposició del ridícul i l’absurd com a il·lustració de la condició humana. La música hi juga un paper fonamental com a element distanciador, irònic i que fonamenta la mecanicitat i repetitivitat basant-se en un reduït nombre de notes -4: Re, Mi, La, Si- dins una estètica minimalista descafeïnada respecte icones com Reich o Pärt, de melodisme monòton, figures rítmiques i d’acompanyament primàries, i una cantarella que al final de l’obra resulta esgotadora tot i no perdre la coherència dramatúrgica. A més, la música també rep un tractament diegètic en la consciència que tenen els cantants d’aquesta i de les banalitats de l’acció de l’obra i del món teatral a partir d’un text que, pel seu pragmatisme i antipoesia, no dista d’allò al que es referia Rossini quan deia “doneu-me la llista de la compra i li posaré música”.

 

I aquí rau la mordacitat i el cinisme d’aquest títol escrit en un acte i tres escenes que dispara cap a cantants, directors d’escena i, fins i tot, al propi compositor en una paròdia on la puresa del cant és secundària. Des de l’escena inicial parlada es percep la llunyania dels models històrics com l’òpera buffa, operetta, revista o farsa. Més aviat podria constituir un gènere particular i propi de la contemporaneïtat com l’òpera-show, un tipologia operística derivada del vodevil i actualitzada. Una escena inicial que amb els tòpics, insults i acudits sobre els cantants operístics evidencia la vanitat i la competitivitat entre ells a partir de les seves manies, neures i disputes ben defensades tant vocalment com escènicament pels cinc joves cantants en l’exigència de moviment durant l’hora i quart. L’obra no està pensada per seduir emocionalment a l’espectador ni busca una qualitat musical per se i, per tant, els intèrprets han de prioritzar la vis còmica, la dicció i la interacció tal i com van dur a terme Sara Bañeras (La soprano), Carlos Ortiz (tenor), Mariana Carrilho (La mezzosoprano) d’Alejandro Baliñas (El baix) i Pau Armengol (El baríton).

 

Aquest últim també va asseure’s momentàniament al piano en una de les variacions del duo entre El tenor i La soprano, clos per la pianista Leyre Saénz de Urturi en posició acrobàtica al teclat (estirada boca amunt) en un dels nombrosos moments d’embolic escènic i musical amb què el Teatre de Sarrià, molt ple, va riure. Cal felicitar doncs la direcció de l’associació per l’atreviment de programar aquest espectacle sorprenent; per saber equilibrar la necessitat d’èxit de taquilla amb el rumb artístic ben definit i defensat; i per dur a terme una activitat que, recordem-ho, cobreix un petit però significatiu buit tant en la programació operística de petit format a la ciutat com en el suport a joves cantants.

 

Albert Ferrer Flamarich
Revista Musical Catalana