ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

La revolució Currentzis

25/4/2021 |

 

Programa: Teodor Currentzis

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20210424/critica-currentzis-mozart-musica-aeterna-palau-11679038

L’‘enfant terrible’ de la direcció orquestral reinventa dues simfonies de Mozart en el seu debut al Palau.

Igual com va succeir dilluns amb el debut en dues sessions consecutives la mateixa tarda del conjunt Les Siècles i del seu director, François-Xavier Roth, divendres li va tocar el torn a l’actual ‘enfant terrible’ de la direcció orquestral, Teodor Currentzis. El músic greco-rus es va posar al comandament de la seva orquestra musicAeterna per revisar les dues últimes i transcendentals simfonies de Wolfgang Amadeus Mozart, totes dues concebudes el 1788. Però, ¿per què és notícia un concert amb obres tan gastades? Perquè Currentzis transforma tot el que toca. Ho renova, ho adapta i ho capgira per exposar el seu propi punt de vista. I per a això, res millor que explicar amb un instrument propi i sense prejudicis que pot modelar a la seva voluntat com és musicAeterna, compost per músics tan joves, talentosos i ambiciosos com ell mateix i que té un so tan particular com captivador.

Al Palau, Currentzis va disposar les cordes del seu conjunt dret –tret dels violoncels, és clar–, amb part de la fusta fins i tot darrere de les trompes (antigues, com tot el vent), comptant amb un total de 40 músics.

El director, embotit en els seus ‘leggings’, va passar del podi i va dirigir ballant al mateix nivell que els seus músics –el seu concertino es va exaltar feliç–, sense batuta i fent espectacle. La ‘Simfonia núm. 40 en Sol menor, KV 550’ va arribar servida en una versió gairebé amb sordina de so, fosca, remarcant més els elements harmònics que els melòdics, així com les transicions... Una veu desconeguda per aquí, un refilet remarcat per allà, un grapat de ‘rubati’ efectistes, un accent allargat gairebé amb ‘glissandi’... I això no només al ‘Molto Allegro’ inicial, també a la resta de l’obra. El mateix, tot i que menys accentuat, es va apreciar al ‘Júpiter’, la ‘Simfonia núm. 41 en Do major, KV 551’, amb l’excepció d’un últim moviment executat en un ‘tempo’ que fondria el metrònom: a tota canya. L’orquestra, genial en la resposta.

¿El resultat? Unes obres noves, neoromàntiques en essència, tremendament contrastades i refetes en un fraseig modelat a mà i al mil·límetre. 


Pablo Meléndez-Haddad
El Periódico de Catalunya

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet